Cròniques d'un nano

Nova companya de viatge

2006-09-12T15:08:00.000+01:00

Homenatge a Ovidi Montllor (III)

2006-07-01T09:30:00.000+01:00

De Res

Pel balcó he vist
com neix el dia.
Amb el treball he vist
com passa el dia.
Amb amargor he vist
com mor el dia.
Si el somni és bo?...

He nascut
Gràcies
M'han donat
de menjar
Gràcies
M'han donat
de beure
Gràcies!
He estudiat
Gràcies!
M'han donat
un treball
Gràcies!
M'han portat
al servei
Gràcies!
He triat
una dona
Gràcies!
M'han donat
un fillet
Gràcies!

M'he cansat...
De res,
De res,
De res!

Va com va

2006-06-01T15:12:00.000+01:00

Sembla mentida però d'uns quants anys ençà poques coses han canviat, això que ens han volgut vendre com la transició que representa que com el seu nom indica, ha de servir per passar d'un estat de les coses, a un altre de diferent no es veu per enlloc. En moltes ocasions queda clar que els canvis han estat ben pocs i que seguim immerssos en la mateixa situació d'anys enrere. Però bé, tocarà resignar-nos mentres hi hagi nostàlgics que segueixin recolzant els partits que representen l'espanya més estantissa i romàtica.
Una notícia de fa pocs dies en castellà aquí

Perquè, sí?

2006-05-23T18:21:00.000+01:00

Van passant els dies i des de el meu punt de vista, els partidaris del sí al nou estatut no fan més que descafeinar-lo i rebaixar-lo a pràcticament no res. Em fa la impressió que no tenen arguments sòlids per tal de defensar amb fermesa la seva postura, només cal donar un cop d'ull a la propaganda que han engegat els dos màxims exponents del sí cec a l'estatut. CiU no fa altra cosa que intentar persuadir els seus votants amb un eslògan que justifica el sí a l'estatut pel simple fet de ser un text del segle XXI, però, realment, aquesta diferència de temps de 27 anys entre l'antic estatut del 79 i el del pacte Mas-Zapatero, justifica recolzar-lo si no aporta millores que s'adiguin amb el que els Catalans necessitem en l'actualitat?El segon cas, lluny de donar arguments a favor del nou text es dedica a amagar-se rere un missatge catastròfic que intenta posar la por al cos i forçar el vot positiu. És evident que al PP no li interessa que aquest "estatut" tiri endavant, però no pas perquè suposi una millora substancial en l'autogovern del nostre país sinó que la seva negativa segueix una conducta que adopten sistemàticament contra tot allò que surti de les fronteres del principat, si es tractés de les competències per a gestionar les pistes de petanca, el PP també s'hi oposaria.

Sí!

2006-05-22T09:16:00.000+01:00

Finalment s'han complert les expectatives, el sí a la independència de Montenegro ha sortit endavant. Ens hauria de servir de lliçó per a recolzar el SÍ nosaltres també, el SÍ a l'autodeterminació i un clar NO a un estatut que ha anat perdent gas fins a convertir-se en un text mutilat.
Tot és possible i hem d'anar més enllà, salut i independència!

Un precedent

2006-05-21T19:20:00.000+01:00

Sembla que el camí cap a la independència de Montenegro comença a prendre forma, com a mínim s'ha complert una de les premises que se l'hi requerien per tal que el referèndum fos vinculant, i a més, amb escreix, a hores d'ara, la participació ja se situa per sobre del 77%. Falta saber com aniran els percentatges ja que es preveu un frec a frec entre el sí i el no. Esperem que acabi guanyant el sí en una jornada sense incidents i amb total transparència, si fos així, aquest resultat convertiria a Montenegro en el primer estat independent del segle XXI a Europa. Endavant!

L'Ovidi se'n va a palau

2006-05-16T11:24:00.000+01:00

En aquests dies grisos que travessem, sempre queden espais per al reconfort i l'esperança. Ahir en va ser un dia especial, un dia per a l'homenatge més sincer i per a la reivindicació més aferrissada, per al record i per la nostàlgia i també per a la mirada posada en el present i en el futur més pròxim. Pot semblar contradictori, però el fet que fos un dia -i tan sols un dia- especial, no pot evitar de fer-nos abaixar el cap al retornar a la crua realitat. Si més no, aquell dia, aquella nit, la varem viure plenament i sempre ens quedarà pensar que, en el moment més inesperat, tal com deia l'Ovidi, arribarà aquell dia en el que ens deixarem anar, ho donarem tot de nosaltres mateixos, un dia de braços lliures i boques i mans, un dia que durarà anys.
Ovidi per sempre més

Neu primavera

2006-05-07T13:12:00.000+01:00

Si la situació penja d'un fil...

2006-05-04T15:18:00.000+01:00

De vegades, una cosa tan simple com un cordill ens pot ajudar a resoldre una situació difícil, una situació que en d'altres circumstàncies menys favorables hagués estat ben galdosa. Sovint, la providència ens dona un copet l'esquena i ens obsequia amb un cop de sort, potser predominen les situacions justament oposades en les que som en el lloc equivocat en el moment menys oportú o al menys així ho percebem.
Aquesta vegada la casualitat va fer que, sense una intenció conscient ni premeditada em posés a la butxaca un vent de la tenda de campanya. Poc que em pensava que hi faria alguna cosa més que nosa. Finalment va servir per a defugir un contratemps, el cordill va suplantar el botó caigut en combat pocs minuts abans.

Quant val un cèntim?

2006-05-03T21:08:00.001+01:00

D'aquesta pregunta no se n'ha de despendre un raonament estricte, el que voldria és reflexionar sobre el valor (més simbòlic que material) de la mínima expresió monetària. Tota la vida s'han utilitzat estràtègies de màrqueting a l'hora de vendre tot tipus de productes disfressant els preus i jugant amb els números per tal de fer-los més llaminers. Sempre fa més goig a la vista un 99 que un 100, encara que en siguem plenament conscients d'aquesta fal·làcia no podem evitar caure en el parany, com a mínim, a primer cop d'ull.
Fa uns anys, si per exemple, adquiriem un producte per un preu de 149 pessetes, al entregar-ne 150, s'iniciava un protocol més o menys formal en el qual, per defecte, la intenció era la de tornar el canvi, tot i ser simbòlic, d'una pesseta. A partir d'aquí la decisió final ja quedava entre venedor i client. És evident que per una pesseta ningú entraria en cap batussa, ara bé, existia certa complicitat entre les dues parts i el client mantenia plenament el seu dret.
A dia d'avui, hi ha hagut certs canvis, evidentment, ja no parlarem de pessetes sinó de centims i el valor d'aquest últim és pràcticament simbòlic (allò dels xiclets a pela s'ha acabat), tot i això, trobo que no té perquè variar el ritual.
Si estableixen al preu d'un producte en 1 euro amb 19 cèntims, posem per cas, i es paga 1,20 no entenc perquè, per defecte, ja no es dona el cànvi, per ínfim que sigui. Si el que pretenen amb aquesta jugada és cobrar el producte a 1,20 que li posin aquest preu i ens estalviarem la mala cara de la persona que ens atén quan veu que restem palplantats esperant el canvi.

Pluja

2006-04-24T15:15:00.000+01:00

És curiós el canvi de conducta que experimenten alguns individus i que es pot observar qualsevol dia de pluja. Comencem pel principi, la pluja, no deixa de ser aigua que es precipita des d’un núvol de tempesta i que, per tant, en tant que aigua, no ocasiona cap altre fenomen en el nostre organisme que el de mullar-nos, si bé és comprensible que la sensació d’humitat a la roba és incòmoda, aquesta no es fa manifesta fins que no duem una bona estona sota una pluja lleugera. Així doncs, a què es deuen uns comportaments tant inusuals per a una persona sana de característiques socio-politico-econòmiques estàndards? els científics no es posen d’acord. Tot sembla apuntar, però, en una concepció errònia de la pluja com a tal. No és estrany, doncs, veure en un dia de pluja intermitent, gent parant el cotxe davant de la porta de casa envaïnt la vorera i entorpint el pas, per tal d’estalviar-se els 4 metres de turmentós camí que suposa aparcar a l’altra banda del carrer evidentment exposats a l’agressivitat del més maligne dels agents meteorològics. És cert que una gran part veiem la pluja com un fet espontani i necessari i gaudim veient un espectacle meteorològic com aquest però no seria la primera vegada que els anhels d’uns quants triomfarien per sobre de la majoria. És per això, que no descarto que algun dia arribi quelcom semblant a el paraigües mundial o una capel·lina global.

Un altre cas ben curiós és el de la persona que tot i deixar de ploure manté el paraigües obert. Els reconeixereu per la seva mirada buida, el seu caminar sincopat i un paraigües sobre la clepsa. Es fa difícil de precisar però segurament es tracta d’una persona hipersensible a la pluja, en el moment de màxima precipitació es veu pertorbada enormement pel colpeig percutor i agressiu de les gotes contra la lona del seu paraigües, tant pertorbada que si algun dia us creueu amb algun d’ells no hi aconseguireu establir cap mena de comunicació, es veuen submergits en el seu món i no responen a res, fins i tot quan sigui l’hora de disputar-vos una vorera estreta us veureu obligats a envair l’asfalt per tal de mantenir el vostre globus ocular dins de la seva pertinent conca. Tot apunta a que es tracta de persones que un cop acabada la pluja necessiten un temps prudencial per a sortir del seu estat catatònic i és llavors quan podem intervenir nosaltres fent-los aterrar de nou, al planeta terra. Així doncs, sempre que ens en trobem un, el primer que farem serà dirigir-nos cap a ell frontalment evitant les barnilles del paraigües i tot cridant a dos pams de l’orella “tens el cap més buit que els calçotets d’un eunuc!” atacarem sonorament amb una plantofada la zona del coll que queda sota l’orella amb la mà ben plana. Ell, després d’uns segons de desconcert tornarà en sí ens mirarà amb els ulls esbatanats i ens agrairà profundament que l'haguem ajudat tant desinteressadament.

No teniR FE EN RENFE

2006-04-19T18:53:00.000+01:00

Crònica dels successos:

Avui, dimecres dia 19 d'abril de 2006 he patit de ple la vaga perpetrada novament pels treballadors de renfe. Abans de tot vull aclarir la animadversió que em desperta aquesta companyia després d'una llarga llista de despropòsits i un llarg etcètera de fets similars als d'avui. Manca de respecte i d'informació cap a l'usuari són, ja, bases comuns en el sí d'aquesta companyia. La vaga d'avui estava avisada, per tant, tots sabíem bé el que ens esperava, no obstant, renfe cada dia que passa se supera, visca!
Si bé és habitual que en una vaga es respectin uns serveis mínims, és a dir, que circuli només un de cada x trens, avui m'ha ocorregut un fet que va més enllà, m'han ensarronat, m'han donat gat per llebre! si bé per la megafonia s'anunciava clarament que per la via entrava un tren amb destinació A (l'autònoma), un cop dins i amb les portes tancades s'ha donat el cas que no anava cap a A, sinó cap a B (Barcelona), ha tocat resignar-se i seguir dalt del tren, és cert que existia la possibilitat de baixar a la propera parada i tornar enrere cap a Martorell però tenint en compte que hi havia vaga he pensat que més valia boig conegut que savi per coneixer i m'he assegurat una destinació, Barcelona, quedant-me arrapapat al tapissat del meu seient. Com és habitual en els malaurats dies de vaga, els vagons estaven inusualment plens,espatlla contra espatlla, maluc contra maluc, alè contra clatell. Els passatgers, doncs, de bona fe hem anat aguantant aquella situació tan galdosa fins que hem arribat a L'H ("elehache"), també conegut com, L'´Hospitalet. El convoi dels cornuts i pagar el beure s'ha parat i han entrat amb calçador un reguitzell de passatgers més i mentre érem tots allà dins embotits el temps ha semblat alentir-se, com si cada minut valgués per vint, però només ho ha semblat perquè veritablement han passat vint minuts sense que el tren fés cap mena d'intenció de tancar les portes, tot seguit, ofegat per alguns "mecagums" i renecs per l'estil, s'ha comunicat per megafonia interna que el tren en el que ens trobàvem, extraordinàriament, finalitzava el seu recorregut allà mateix, que baixéssim i esperéssim al següent (si és que n'hi havia, de següent). Aquell mar de caps feia goig a les andanes, podíem haver fet les més complexes coreografies amb tal densitat de persones, però no, el personal no estava per martingales i els ànims començaven a estar crispats (no per tothom, es clar, sempre n'hi ha que s'ho prenen amb humor, ja sigui perquè són grans persones, ja sigui perquè tenen excusa per fer campana).
Després de totes aquestes reflexions he retrobat el meu objectiu, aquell pel qual em llevo, cada dia ben dematí, arribar al meu destí, avui però, donats els contratemps, assolir el meu objectiu passava per arribar a Sants, així doncs, m'he proposat per tots els mitjans fer cap a l'estació de Sants. He abandonat el meu lloc de l'andana entre la multitud i m'he dirigit directament a un tren amb destinació a Vic que passava per Sants, un cop dins han anunciat que passaria un tren per la mateixa via i en el mateix sentit que el que ens havia abandonat a mig camí, jo innocent de mi m'he aproximat a l'andana però el perfil del tren ja ho deia tot, per totes les portes sobresortien bosses, braços, cames i culs i als vidres es podien observar calcomanies de galtes i natges, he decidit, doncs, renunciar a aquesta via i tornar cap al tren que anava a Vic. Amb demora he arribat finalment a Sants i curiosament des d'allà els trens anaven sortint sense masses problemes excepte el que havia d'agafar jo, que feien saber explícitament per megafonia que anava amb retard, que disculpéssim les molèsties, quins collons! Així doncs, passats uns minuts han anunciat que finalment passava, un cop baix l'andana he rumiat si pujar a dalt del tren o llençar-m'hi a sota però havia passat massa peripècies per a abandonar. Sense "cap més" entrebanc rellevant he arribat finalment unes dues hores més tard. Des d'aquí demano un aplaudiment per la RENFE i el seu savoir faire, si senyor!

Homenatge a Ovidi Montllor (II)

2006-04-18T17:41:00.000+01:00

Ais!

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els
panys.
Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Breu crònica del concert

2006-04-10T17:13:00.000+01:00

El propassat dissabte 8 d'abril, va donar-se lloc un concert a la sala Mephisto de Barcelona, en l'esdeveniment musical hi van intervenir tres grups. Pocs minuts després de les 9 del vespre, a una hora pròpia del concert estrella de la festa dels súpers, va irrompre a l'escenari la primera formació i la que més interès va despertar entre el públic, Convicted, que va exhibir el seu estil contundent a dalt de l'escenari i malgrat que passessin per algunes dificultats tècniques van culminar una actuació que es va acabar fent curta. L'unica pega va ser la sonoritat que oferia la sala que en moltes ocasions emmascarava els detalls més melòdics, tret d'això, no podem fer altra cosa que felicitar-los, salut!

La TransClivelleres dels NISQ

2006-03-27T16:41:00.000+01:00

Encara amb evidents seqüeles físiques de la caminada em disposo a fer-ne una síntesi. Vam sortir del punt d'inici a Sant Quintí a les 7 del matí (amb l' agreujant del canvi d'hora, agreujant perquè va robar-nos una hora de son) fosc i negre encara, vam començar a enfilar el camí de la serra direcció el cim de la serra de Clivelleres, de seguida va començar a despuntar el sol i se'ns va presentar un horitzó vermellós als nostres clatells. Un cop dalt de tot va tocar baixar, fins al que alguns consideren el més enllà, o sigui, les Cases Noves de Can Pardo, a partir d'aqui, campi qui pugui fins a intentar trobar el camí que puja cap a la serra de la Llacuna (pels més puristes, serra d'Ancosa...) l'orientació no va funcionar massa bé, tampoc es pot dir que ens perdéssim perquè, quan no saps quin és el camí, no et perds, simplement segueixes el camí que et sembla correcte. Així doncs, després de castigar-nos pujant pel dret travessant esplanades ben adobades de fems i vorejant vinyes i prats vam anar a petar a la carretera, no era la nostra intenció, però com a mínim sabiem que tot seguint el seu curs, arribariem al trencall esperat. Així doncs, després d'un parell o tres de quilòmetres d'asfalt, gaudint en viu i en directe de les curses de les diverses categories de vehicles motoritzats, vam arribar al capdemunt de la serra de la Llacuna i vam enfilar el camí que porta directament al Puig Castellà (944m). A sota la barraca de fusta vam dinar tot gaudint d'un bon paissatge i de la companyia de personatges místics. La tornada no va presentar gaires contratemps, seguir el GR(-7 ?) fins a Sant Joan de Mediona mateix i un cop allà seguir el congost de la riera (desafiant el sentit de l'equilibri, travessant la riera una i altra vegada) fins a Santa Anna i fer l'últim tram amb penes i treballs fins a Sant Quintí. Entre pitos i flautes, uns 42 quilòmetres i 12 hores (de 7 a 7) de caminada.

Homenatge a Ovidi Montllor

2006-03-27T16:03:00.000+01:00

Encara nois, encara

No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
De broma a broma
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
És més finet
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arroç eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.
I els "borlis" plens.
No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.
No rigues massa de pressa,
que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada,
que ens pot ploure altra vegada.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Futur president d'escala

2006-03-06T22:45:00.000Z

Futur president d'escala
del Pujol al nineteen hole
que per a tot tens resposta
sempre amb la mida justa d'alcohol
Testa privilegiada
de la generació "esmaltina"
que sense brillantina enlluerna
tofa ferma, barba herma
turmell, cabell...ai ell!

Les gotes que fan vessar els gots

2006-02-23T08:50:00.000Z

Una vegada més es repeteix la mateixa situació, tan sols és la gota que fa vessar el got, no és un cas aïllat, a tot arreu és plè de situacions similars, gots a punt de sobreeixir. La culpa la té aquest model de desenvolupament social que no pensa en el que vindrà en el futur. Construïm creixem i consumim recursos sense pensar en les conseqüències o les necessitats que tindrem més edvavant, arribem als límits ètics de la sostenibilitat d'un territori. S'explota fins a l'últim pam de terreny i quan ens trobem acorralats, en lloc de recapitular i intentar reconduïr la situació es vol continuar amb la política grotesca del formigó i l'asfalt. A Eivissa s'ha arribat al sostre i ara, per solucionar els problemes de trànsit que hi ha a l'estiu, quan els estiuejants retornen als seus xalets a primera línia de mar, es vol construïr una autopista, si es féssin les coses tal i com pertoca, mai s'hauria arribat a aquest extrem.

"Hem vingut a defensar la dignitat del país"

2006-02-19T15:18:00.000Z

L'he trobada molt representativa i no m'he pogut estar de penjar-la. La crònica de David Miró al diari AVUI, 19/febrer/2006

-----------------

Ei, on ets? Doncs aquí, déu-n'hi-do la gent que hi ha també!". Aquest breu diàleg va ser la tònica de la manifestació d'ahir. L'excusa de la trucada era sempre localitzar uns amics o familiars, però en el fons ahir era un d'aquells dies en què era especialment important saber quanta gent hi havia, quanta gent havia sortit al carrer. I per això al llarg del recorregut es veia molts manifestants enfilats als fanals o en un punt elevat que els permetés comprovar que realment no eren els quatre gats de sempre. S'hi estaven llargs minuts en silenci, extasiats i amb una brillantor als ulls davant l'espectacle majestuós de la marea humana. I és que tant o més important que transmetre un determinat missatge o corejar uns eslògans, la manifestació era una prova d'autoreconeixement de la comunitat nacional catalana. Un cop damunt un tauler massa dominat pel tacticisme dels polítics.

L'alegria és doblement perceptible en els rostres, perquè ningú sabia del cert com aniria. És veritat que hi havia un rum-rum, se sabia que hi hauria gent, els de sempre almenys, però era una incògnita si se sobrepassaria el llindar dels descontents habituals per abraçar aquells sectors que només es manifesten en ocasions puntuals, com ara la guerra de l'Iraq. Per a la majoria, aquesta incògnita no es va desvelar fins al moment gairebé màgic de desembocar a la plaça d'Espanya. Abans d'això cadascú havia patit el seu crescendo particular. A dos quarts de cinc de la tarda a l'estació de metro de Ciutadella-Vila Olímpica només hi havia un pare amb dos fills amb una bandera esperant. Un quart d'hora més tard el col·lapse a l'estació d'Urquinaona era evident. El Josep, de Mequinensa, m'explicava com havia de deixat passar cinc metros abans d'atrevir-se a pujar amb el seu fill de dos anys i el cotxet, i gràcies a la solidaritat dels passatgers. El trajecte dóna alguna anècdota divertida: "Vas al Barça, rubia?", entona un senyor de mitjana edat. "No, vaig a manifestar-me", talla en sec la rossa al·ludida. A la plaça d'Espanya hi ha gent en grups dispersos, però ets incapaç de fer-te una idea de la gent que hi ha. A poc a poc es va copsant la magnitud de la concentració en paral·lel als problemes de la Guàrdia Urbana per desviar el trànsit. Hi ha un moment en què la gent sembla adonar-se de l'èxit. Passen deu minuts de les cinc i de forma espontània algú comença a aplaudir i molts altres el segueixen. És un moment de comunió col·lectiva impressionant: la gent s'aplaudeix mútuament, els uns als altres s'agraeixen ser allà, colze a colze per una mateixa causa.

La manifestació en si és un exercici de civisme impecable. La primera cosa que crida l'atenció és que es tracta d'una resposta col·lectiva intergeneracional. Matrimonis d'edat avançada caminen al costat de joves habituals del Senglar Rock, i entremig famílies senceres, amb fills de totes les edats. Gent d'entre 30 i 40 anys que havien militat a l'MDT (Moviment de Defensa de la Terra) als anys 80 o al BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes) als 90 i que ara són persones col·locades professionalment i que havien aparcat el seu vessant reivindicatiu i que ahir van treure els mocadors amb l'estelada. Molts d'ells es van retrobar caminant al costat dels cotxets o amb el nen a les espatlles: "Tu també per aquí, company? Quant de temps!". Al costat dels habituals i dels que s'han reenganxat, també cal ressenyar els que podríem anomenar nous independentistes, fills de l'àrea metropolitana que no tenen cap problema a parlar castellà i portar una estelada penjada a l'esquena. Els sociòlegs i historiadors dirimiran si és un fenomen o una mera anècdota.

Sorprenc un grup de valencians mirant-s'ho tot plegat amb molta enveja. "T'imagines veure a València gent acomodada manifestant-se a favor de les llibertats nacionals?". No, no s'ho imaginen, ni jo tampoc. Aquí no hi ha mocadors palestins ni dolçainers. Només un petit grup de grallers trenca de tant en tant el silenci, la remor de la massa. No hi ha boicotejadors, ni provocadors ni esvalotadors. La foto que busca una determinada premsa, la crema d'una bandera espanyola, per exemple, no hi és. L'organització havia fet circular instruccions precises sobre aquesta qüestió, i la resposta és exemplar.

Les notes de color més enllà de la profusió de quadribarrades i estelades són més aviat escasses. Es limiten a unes quantes barretines i una pancarta gegant desplegada en un edifici en obres a l'altura de Viladomat. Unes bengales fan pensar que pot passar alguna cosa. Però no. La policia és del tot invisible. O estan molt ben camuflats o no hi són. Tampoc cal. La massa discorre en silenci. No hi ha mostres d'eufòria ni d'alegria desbordant, només satisfacció interior, en petit comitè. Algú pregunta en veu alta: "On és la televisió?". I efectivament, amb desenes de milers de persones desfilant per Barcelona no es veuen les típiques grues amb càmeres. La pregunta queda sense resposta i apareix el dubte del boicot. Això sí, a l'època de les càmeres digitals tothom aprofita per immortalitzar el moment, es busca un angle que deixi clar que qui fos era allà, un 18 de febrer assolellat i ventós que ja prefigurava la primavera.

L'únic eslògan és el clàssic Som una nació. Es tracta d'un missatge curt i precís que recorda el famós No a la guerra, i que són justament aquells capaços d'activar els ressorts d'autodefensa de la ciutadania. Les respostes de la gent quan els pregunto per què són allà són igual de senzilles: "Hem vingut a defensar la dignitat del país" o "no volem retallades a l'Estatut del 30 de setembre". La gent camina tranquil·la, conversant sobre la vida, la feina, la salut i tot això. És rar sentir converses sobre política o sobre tal polític o l'altre. Només al final escolto una dona dient que Rajoy avui tindrà mal de panxa, però és més l'expressió d'un desig que una realitat. Si algú temia una manifestació contra Convergència o el PSC no és el cas, tot i que és evident que ERC ha fet el ple i ha mobilitzat tot el que era mobilitzable per tenir una presència destacada. Per contra, el grup de persones amb banderes d'EUiA sí que resulta un xic exòtic. Sobta també l'absència de pancartes amb continguts més o menys enginyosos. "Per decència independència" és el més reeixit que veig. Queda clar que allò no és una festa nacionalista. És un acte de protesta sense estridències, a ritme de passejada. Els uns i els altres, però, sembla que flotin, hi ha una màgia a l'ambient difícil de descriure, però potser sí que es pot explicar. En el seu llibre El culte a l'emoció Michel Lacroix afirma que "els individus no s'acontenten de viure la pertinença al grup en el pla simplement formal, legal. No en tenen prou amb un vincle social concebut exclusivament en termes de reciprocitat i de contracte. Els cal sentir la cohesió social en les fibres del seu ésser. Cal que la seva ànima es pugui dilatar, enlairar-se, unir-se per una mena d'identificació a la comunitat dels seus semblants". És a dir, que sense emoció col·lectiva no hi ha nació possible, i ahir va ser un dia bàsicament d'emoció.

Al final de la marxa hi ha un moment emotiu per al record de Francesc Ferrer i Gironès i també un moment especialment ben triat per a l'humor i l'autoparòdia. Els del Teatre de Guerrilla s'ho fan venir bé per desdramatitzar la situació i recorden que només donen suport a causes perdudes com les seleccions catalanes o la candidatura de Madrid 2012. Somriures. Un excés de solemnitat hauria estat sobrer. Joel Joan, en la seva faceta de líder de masses, anuncia que som un milió. La gent no s'ho acabava de creure, però és igual. Al marge de les xifres, aplaudeix perquè hi ha la consciència que allà ha passat alguna cosa important. Han deixat de fer alguna cosa per passar la tarda caminant per la Gran Via barcelonina. És difícil encara saber quin impacte pot tenir aquest petit gest individual repetit milers o desenes de milers de vegades. Però almenys ahir el regust final és que alguna cosa havia canviat. I que ningú pot quedar-se indiferent.

Quan arribi el dia

2006-02-18T22:03:00.000Z

Arribarà un dia en el que no caldrà sortir al carrer, fins llavors, hem d'anar fent un llarg camí, de mica en mica, sense parar per mirar enrrera. Hi hauran d'haver molts més divuits de febrer fins assolir aquesta fita, no sera fàcil, de dificultats i adversitats sempre se'n presenten, tot i així, les superarem, mica en mica, peça a peça, construint la terra, construïnt la llibertat.
Som i serem una Nació!

El boom del rosa

2006-02-16T18:07:00.000Z

Fent una passejadeta pel nostre poble, tranquilament, mentres buscavem alguna porteria per poder-hi fer quatre xuts, he arribat a la conclusió que la gent té un gust, diguem-ne, peculiar a l'hora de pintar la façana de ca seva. No voldria entrar en polèmiques, ni que es deduís de les meves paraules que pretenc que l'ajuntament, o qui sigui, dicti el color que han de tenir les cases, ara bé, faria una crida al sentit comú. Vaja, potser sóc jo el "eeeeee tiquis-miquis" (com diu l'amic Àrtur), però tenir la pensada de pintar una casa de color rosa al bell mig del nucli antic del poble és, si més no, xocant. A banda d'aquesta se'n contabilitzen forces més, algunes d'elles, veritables santuaris del mal gust, no sé si és la moda o que però n'hi ha algunes que fan dubtar del gust dels seus propietaris. Ara espero rebre les crítiques que facin falta, trobo de sentit comú mantenir una certa armonia, ni que tan sols sigui dins la part antiga del poble, res més.

Indignants i lamentables fets

2006-02-14T16:26:00.000Z

Indignació és la paraula, la indignació i el fàstic que em provoca el pas "estelar" pel principat del senyor Rajoy, talment com un llimac babós ha deixat al seu pas un rastre de babes putrefactes en avançat estat de descomposició, no es pot esperar menys d'un desperdici social , líder, d'aquells que promouen l'odi i el rebuig cap al nostre poble. Ha anat deixant anar perles d'aquelles que, només el més genuí dels feixistes populars pot generar des de les profunditats més obscures de l'espanya més rància. Per començar s'ha atrevit a afirmar que el castellà es discrimina a Catalunya, quins collons! duia uns taps a les orelles quan passejava pels carrers de Barcelona o que? Sincerament no entenc com es pot enganyar d'aquesta manera a la gent, agreujant el conflicte que de per sí, ja existeix entre Espanya i Catalunya.
És una cosa que mai entendràs, quasi 300 anys després d'aquell intent de genocidi en el que es van abolir les institucions i constitucions d'una nació de la ma de governants castellans imperialistes, després de disfressar aquesta submissió com a "nación española", una invenció, una nació que mai abans havia existit. Després de totes aquestes barbaritats (per les quals, a dia d'avui, cap membre de la nostra estimada reialesa s'ha disculpat) encara s'atreveixen a passejar-se per casa nostra fent gala de les més vils i roïns maneres.
I això no és tot! pel que sembla, els fidels seguidors de l'animadversió catalana promoguda pel PP,s'ho ténen après i segueixen cegament les consignes del seu líder, ho he comprovat avui, al programa Versió RAC1 de RAC1. Un periodista desplaçat a la zona on es recollien firmes contra l'estatut, emmig de crits de "presidente, presidente" destinats a líder Rajoy, ha hagut de acomiadar la connexió per tal de salvar-se d'alguna agressió, després de rebre reiterades amenaces vers la seva integritat física per part dels legionaris populars i obtenir respostes amb males maneres, (potser per fer preguntes en català?). Tot plegat, indignant i lamentable.

La connexió radiofònica ha sigut a la primera hora del programa de 4 a 5 de la tarda en els últims 15 - 10 minuts, es pot descarregar des d'aquí

Crònica o Llibre dels Feyts

2006-02-10T17:16:00.000Z

"E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se'n a Montpestller [...] Quan tornàrem a casa nostra mare féu fer dotze candeles, totes d'un pes, e feu-les encendre totes ensems, e a cada, mès sengles noms dels apòstols, e promès a nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà més la de Sant Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açó e per la gràcia de Déu havem nos nom En Jacme".

El Castell

2006-02-03T22:47:00.000Z

La pedra és la discreta quietud
en què maduren gestos i mirades,
cansats de l’aldarull i del desfici.
La immensitat deu tenir un marc de pedra
que mesura potser una mà d’infant
càlidament ingènua. Reposo
entre parets solemnes que em recorden
cants i converses, guanys de solitari
que no refusa cap mirall opac
per estimar més dignament la vida

Miquel Martí i Pol

Pinten bastos...

2006-02-02T18:17:00.000Z

Semblarà profund el que us diré, però ho penso realment: Anem de pet a la destrucció i molt em temo que no hi tenim res a fer. Potser pensareu que estic parlant de l'estatut o del Quintinenc però no, em refereixo al món, la terra, el medi on vivim, la nostra "casa" per entedren's.
És prou conegut per tots i totes que la terra està experimentant una transformació al llarg del temps, més que tranformació (per mi un eufemisme) la tenim immersa en una degradació constant i que augmenta la seva força cada dia que passa.
He tingut una revelació mirant fotografies d'anys enrere, 30, 50, 100 anys enrere tot tenia un encant especial, potser m'acusareu d'inconformista amb l'època que m'ha tocat viure, molt lluny d'això, trobo que a nivell social o polític és una època interessant i vàlida com qualsevol altra, no voldria pas que m'hagués tocat viure altres èpoques molt més dures però si que confesso que, "abans", els paratges i el paissatge en general tenia una força i un vigor que ara no té. No puc evitar veure fotos antigues i adonar-me que les coses han canviat, a pitjor. Evidentment que sóc realista i entenc que la vida que es portava en el passat no era com la d'avui en dia i que actualment "gaudim" de certes "comoditats" que abans no existien, tot i això, abans igual que ara, la vida de la gent seguia el seu curs. No, amb això no vull dir que hagim de fer vida davant del foc a terra, sense llum i anant a buscar aigua a la font de la serra (tot i que crec que a més d'un i de dos els hi aniria bé per apreciar el que ténen i utilitzar-ho amb més racionalitat), el que si que voldria és que fessim un cop de cap i prescindíssim, si cal, de coses que no són indispensables. Tinc la sensació que ens hem anat complicant la vida nosaltres mateixos creant-nos noves necessitats superflues i les noves preocupacions que hi són associades.
Sóc conscient que la mentalitat que s'estila és la de tenir la millor feina per cobrar el millor sou i poder comprar el millor i el més car i que existeix una despreocupació general pel que en l'antiguitat havien estat les necessitats més bàsiques i essencials per a viure.
Sincerament, tinc la sensació que en lloc d'anar endavant i progressar, anem enrere, o de costat, com els crancs, sense acabar d'avançar del tot, a almenys, de la forma correcta.
Ens omplim la boca de progrés a costa del que realment importa i és fonamental per a poder progressar, els rius, el mar, les muntanyes, la terra.
Lluny de tenir eperança en un futur millor em limito a expresar els meus anhels i com que somiar és de franc...

La enfarinada del cap de setmana

2006-01-31T20:31:00.000Z

El testimoni gràfic de la nevada.

Curiositats

2006-01-30T19:06:00.000Z

Buscant pel meu compte he pogut verificar el que vaig sentir fa no pas gaires dies al programa Versió RAC1 de RAC1. La fotografia que encapçala el dossier d'accidentalitat viària de Barcelona es pot qualificar, si més no, de curiosa. Hi podem observar cartells electorals d'ERC, de l'època d'Àngel Colom...amb l'eslògan "cap a la independència". Curiositat a banda, el més lamentable és que en un primer pla de la fotografia s'hi veuen motoristes aturats en un semàfor, fins aqui tot normal però sorprèn que tractant-se de dades d'accidents de trànsit, una gran part d'ells no duguin casc.
Si voleu consultar la imatge podeu descarregar el dossier d'aquí.

Aquells anys...

2006-01-30T14:03:00.000Z

Voldria fer un apunt nostàlgic al bloc tot recordant l'infantesa. En concret, fer un homenatge a aquella caixa negra de plàstic que ens va oferir tantes i tantes hores d'entreteniment anomenada Master System. Era una època en què passavem llargues hores davant d'una pantalla amb unes imatges pixelades i quatre colors contats, amb un comandament anti-ergonòmic de dues tecles. Aquella època en que gaudiem d'un joc o dos per any (amb sort) i que per tant, els exprimíem al màxim, per força, 12 mesos donaven per molt. Aquelles sortides de l'escola fent via per poder arribar a casa i superar el repte col·lossal de finalitzar un joc amb 3 vides i cap "continue" per plantar-se davant del temut "jefe final", uns jocs minimalistes que atrapaven des del primer moment. Que no se sobreentengui que els jocs actuals no són entretinguts, però hi ha ocasions en les que has de disposar de mans i peus lliures per apretar totes les tecles necessàries, evidentment hi ha de tot i es segueixen creant jocs entretinguts, en tot cas, per als més nostàlgics, sempre ens quedaran els emuladors.

"Àrtur" I, el venut

2006-01-24T16:39:00.000Z

De pacte de mínims s'ha qualificat l'estatut que han acordat Mas i ZP. Un bunyol de mides descomunals amb uns objectius a llarg termini ben clars, un pacte que va més enllà de l'estatut, senzillament lamentable. Àrtur I el venut, fent honor al seu nom, ha venut la seva integritat com a catalanista (i de retruc la de totes i tots els que creiem en un estatut ambiciós) i tot per tal de quedar com el protagonista repentinat de la pel·lícula i penjar-se les medalles. No han trigat a emergir, aquí i allà, les primeres adhesions a l'estatutet i Àrtur, desde la seva posició de salvador i d'heroi ja s'ha afanyat a baticinar un futur ben negre per tot aquell que no s'afanyi a secundar-lo.
Podriem citar una coeneguda canço que diu que al nostre país li fan mal els atacs i la hipocresia d'aquells que se n'omplen la boca parlant però ténen un preu per la seva integritat. Si per cada pas que fem endavant, se'n fan dos enrere, mai serem un país del món.

Pantone 428 (2) - Del llit estant

2006-01-22T13:07:00.000Z

Pantone 428 - Gris Sant Quintí

Pantone 428 (1)

2006-01-21T18:08:00.000Z

Pantone 428 - Gris Cornellà

Ja no hi ha lloc, la ciutat ja no té cases
i a poc a poc esdevé una exposició
de maquetes gegantines de l'aparador d'empreses immobiliàries
anuncis de pel·lícules balsàmiques contra èxodes massius, els festius
jo només veig un color, només veig un color
gris net, gris clar, gris fred metropolità
gris boig, gris pla, gris tou gris Cornellà
sembla que plou, si més no diguem que esquitxa
la pluja està adjudicada per concurs
a uns que van dar un dineral amb fons obscurs
per la campanya electoral
la sàtira autoctona es dedica a fer la crítica a l'entorn i al seu torn
jo només veig un color, només veig un color
gris net, gris clar, gris fred metropolità
gris boig, gris pla, gris tou, gris Cornellà

Francesc Ribera "Titot"

El monopoli de Micro$oft

2006-01-20T17:32:00.000Z

Tal com si es tractés d'un tauler d'escacs, el gegant del software, Microsoft, ha mogut fitxa novament, el més lamentable és que això ja no ens sorprengui acostumats com estem a les notícies que van apareixen sovint sobre les argúcies que gasten aquesta colla de "bunismans" encapçalats per el nostre amic Bill. Aquest cop s'han apoderat de la patent del sistema d'arxius FAT, d'aquesta manera passa a ser de la seva propietat i tothom que el vulgui utilitzar haurà de pagar el peatge que estableixi el Sauron de l'informàtica. Potser pot semblar que el sistema d'arxius FAT sigui aigua passada però no és així, tot i que els nostres "estimats" windows no l'utilitzin es dona la casualitat que la majoria de memòries flash, reproductors d'mp3 i càmares digitals encara el fan anar i això què vol dir? forces dolars per a Microsoft. Per a tota la comunitat Linux també suposarà un problema, aquest sistema operatiu inclou el sistema d'arxius FAT dins el seu nucli, per tant, tal i com estan les coses s'hauria de prescindir d'ell dins del paquet Linux o bé imposar un preu per a tots els usuaris que el vulguin utilitzar, com que això no entra dins els principis del programari lliure és possible que es retiri el sistema d'arxius FAT de les noves versions del nucli de Linux i que mitjançant alguna aplicació es pugui suplir aquesta funció.
Polèmica al marge, caldria que féssim un pas endavant (i un gran esforç, perquè no reconeixer-ho) i féssim el salt cap al programari lliure i gratuït. Tan sols per poder veure el magnànim i excels senyor Gates sota un pont pidolant ja valdria la pena.

Enllaç1
Enllaç2

La síndrome de la sauna pública i voluntària

2006-01-18T16:39:00.000Z

Un fenòmen força habitual que no deixa de ser sorprenent per la seva naturalesa irreflexiva és aquell que anomenarem síndrome de la sauna pública i voluntària, aquest s'exerceix en molts mitjans de transport públic, bàsicament en èpoques fredes, com ara l'hivern i consiteix en passar d'un espai fred A, en aquest cas, el carrer, a un espai temperat B com pot ser l'interior d'un tren o un autobús sense llevar-se cap ni una de les capes que tenien com a finalitat protegir-nos de les condicions climàtiques establertes en l'espai A. Segur que a tothom se li faria extrany veure a un individu circulant pel carrer, a l'estiu, amb anorac i bufanda, sí, ja sé que és un cas extrem però és de gran utilitat per visualitzar el conflicte d'una manera gràfica. Situem-nos: una persona que es troba al carrer en un dia fred, és lícit que intenti mantenir la seva temperatura corporal dins dels límits que es consideren saludables, per tant, què és el que fa? aplica una serie de capes de material tèxtil i/o sintètic sobre la seva pell per tal de, per una banda, aprofitar la seva propia escalfor i impedir que es perdi i d'altra banda intentar repel·lir el fred i el vent de l'exterior.
Així doncs, no cal ser en Tomàs Molina per saber quina jaqueta hem de posar-nos cada dia quan sortim de casa, o sigui que, com a éssers racionals que sóm, adequem la nostra indumentària en funció de la temperatura o de la sensació tèrmica que tenim. Personalment dubto d'aquesta racionalitat humana quan ens passegem per un vagó de tren i obserbem aquí i allà, individus tapats fins a sota els ulls, sense immutar-se, desafiant heroicament el gradient de temperatura que acaben de patir. Podria ser que fos un mètode per tal de perdre pes i rebaixar aquells quilets de més que ens sobren però malauradament sembla que no és així. Tot sembla apuntar que no han parat mai a pensar que la roba que duen l'havien considerat adequeda per un espai que es trobava a uns quants graus centígrads per sota de la temperatura actual (en molts casos quasitropical) i que per tant, en aquestes condicions ja no els hi presten cap de les funcions esmentades anteriorment, ara, simplement, fan el mateix efecte que faria una sessió de sauna sueca o una pedalada amb bicicleta.

La vila d'Arkham

2006-01-16T19:12:00.000Z

No sentirà res, no serà capaç de percebre la seva situació en un pla imaginari entre l’espai i el temps per molt que intentarà obrir els ulls, com en un laberint d’incertesa, no aconseguirà veure més que una foscor reflex dels instants inmediatament anteriors als que ara es troba. A poc a poc i a batzegades anirà recuperant la consciència fins que de cop i volta el misteri d’aquest moment desapareixerà per deixar pas a la monotonia i la quotidianitat. És al llit entre un garbuix de llençols i mantes, un altre dia, com qualsevol altre, encara que per ell, el sol fet de despertar-se mica en mica, sense l’estridència del despertador, li farà emprendre el dia d'una altra manera. Phillip Howards no es una persona insatisfeta del tot amb el seu ritme de vida, es limita a viure el dia a dia treballant en un estudi que duu a terme al museu de botànica de Miskatonic, a la bonica vila d'Arkham. Aquesta tasca li ocupa la major part del temps, la resta la deidica a la mala vida. Despreocupat i deixat com és, es llevarà saltant del llit, dexant-lo fet un garbuix, talment com una escultura de roba que restarà exposada a la seva habitació fins que, a la nit, exhaust, s'hi deixarà caure bo i destruïnt la seva creació tot creant-ne una altra.
Un cop d'empeus, notarà que alguna cosa el pertorba, sí, li revindràn imatges difoses de la nit anterior. Un punt remot d'Arkham, un got de whisky a una mà i una cigarreta a l'altra, un sorol estrident de fons omplint totes i cadascuna de les cavitats del seu crani, ell es dirigeix cap una dona, ella el rebutja, descoratjat dóna mitja volta i es dirigeix, enfundant les mateixes armes, cap a una altra dona , morena, es repeteix la mateixa escena, és rebutjat una i altra vegada.

Phillip Howards de cop i volta tindrà un deja vu i fent memòria recordarà que la nit anterior li va passar quelcom similar i la d'abans també, i l'altra i la de més enllà i analitzarà meticulosament tots i cadascun dels factors que hauràn fet que li passés dia sí dia també durant els últims 20 anys, just des del moment que va marxar de casa els seus pares i reflexionarà sobre fets transcendendentals de la història de la humanitat com ara quants partits seguits podrà guanyar el barça o la realitat que s'amaga rere els cons de carretera. Després de voltes i més voltes, a la fi, Phillip Howards començarà a lligar caps i atònit i esmaperdut caurà de genolls a terra i es maleirà una i mil vegades perquè haurà descobert que, qui vol anar ben servit, s'ha de fer ell mateix el llit, a la vila d'Arkham...

Canvis

2006-01-15T20:09:00.000Z

Bé, si ho veieu tot més negre, no us espanteu! no es culpa vostra, simplement hi ha hagut una petita remodelació en el grafisme del blog, res de l'altre món, en això dels blogs el que és important és el contigut no pas el continent, per tant, s'intentarà que el llegir no ens faci perdre l'escriure i continuar com fins ara.

Una creu, entesa com a un punt de referència no pas religiós, sinó geogràfic, és un emblema molt representatiu per als i les muntanyistes.

President d'escala

2006-01-13T18:20:00.000Z

President d'escala
jubilat tocanassos
que erres cadascun dels teus passos
closca esclarissada, pentinat en cortineta
sempre escorcollant a esquerra i dreta
autoproclamat guru de la conducta espartana
el ronaldinho de l'escarafall
el mestre del xandall lluent i el mocasí
dogmàtic anacrònic de rudes habituds

La manifestació involuntaria del pijama encobert

2006-01-12T18:43:00.000Z

Una conducta força habitual en la nostra societat, ben característica, sobretot, de les primeres hores del dia (partint de la base que parlem d'un individu amb jornada laboral estàndard i un torn diurn) és la que anomenarem "manifestació involuntaria del pijama encobert". D'entrada pot semblar un procediment deconegut, anem a pams, de ben segur que tots l'hem observat en alguna ocasió i fins i tot, viscut en primera persona. Primerament ens hem de posar en situació. Sona el despertador en una hora indeterminada (tant li fa, la questió es que sigui ben aviat) i ens disposem, com cada dia, a dirigir-nos a la nostra parada habitual de transport "públic" per tal de fer el trajecte que ens ha de dur fins al lloc de treball. És a dir, on desenvolupem la nostra tasca diària per tal d'obtenir un benefici, tant a nivell econòmic, com personal (en principi). Centrem-nos, doncs, en aquest trajecte diari i monòton.

Ens trobem dins d'un tren, amb un destí irrellevant, en un vagó indeterminat i en una hora incerta quan tot just feia pocs minuts la majoria de passatgers i passatgeres reposaven despreocupats, en els seus respectius llits. És precisament en aquest moment quan cal analitzar bé la simptomatologia del passatger: cap cot, parpelles pesades, boca oberta i respiracions profundes... sens dubte ens trobem davant d'un cas de "manifestació involuntària del pijama encobert". Sens dubte, la monotonia esdevé una via per a familiaritzar-se amb l'entorn i el pas dels dies fa que acabem reconeixent aquell espai com a nostre i que ens hi sentim com a casa, com al llit de casa, per ser més precisos.

Per això, sempre que observem un passatger en aquest estat podrem imaginar que aquella americana que duu no és una americana sinó un jersei de pijama amb raquetes de tennis i bats de beisbol i que els pantalons no són uns pantalons sinó la part de baix del pijama afelpat de color marró i les sabates uns peücs amb estampats del shin chan o que aquella senyora al cap hi duu una reixa per tal preservar la permanent i per vestit una bata de dormir de color carn. Només cal que hi posem una mica d'imaginació i descobrirem una cara més humana i tendra de totes i tots els que cada dia comparteixen, ni que sigui per uns minuts, el sostre amb nosaltres.

El mateix cony de comèdia de sempre...

2006-01-10T15:05:00.000Z

Senyors i senyores, això no es pot aguantar. Intentaré ser moderat i contenir la ràbia acomulada que es va incrementant dia rere dia vers aquesta companyia que, suposadament, ha de contribuïr al desenvolupament més sostenible del planeta tot substituïnt l'ús del vehicle privat, entre d'altres funcions que podria arribar a oferir als seus usaris en el cas que es tractés d'una empresa mínimament seriosa i competent. L'incident d'avui no és res més que la seqüela d'altres alteracions del servei ocorregudes en llocs i moments diferents, però al cap i a la fi, no ens enganyem, tots en tenim alguna per explicar. Tot ha transcorregut emb normalitat aquest matí, tot fins que ha aribat el moment fatídic. Ha arribat a les meves orelles un missatge descoratjador, que ha neutralitzat tots els meus sentits (més del que ho estàn de per si en aquelles hores del matí) en especial l'oïda. Una veu enllaunada, talment, com si hagués estat enregistrada en una antiga gramola en una època pretèrita en alguna llengua primitiva (després he adverit que es tractava de l'espanyol) ha arribat a les meves orelles. Si no hagués estat per la franja horària en la que ens trobavem, que atenuava totes les meves capacitats receptives, ja podria haver llegit alguna cosa entre línies en aquell missatge. En efecte, no hauria servit de res llevar-me a dos quarts de 6, fent-ho una hora més tard n'hauria dormit una de més i el que és més important, me n'hauria estalviat una de viatge. Doncs bé, veient que pintaven bastos, m'ha tocat aguantar, amb resignació.
Arribats en aquest punt potser comencen a sorgir les primeres preguntes, de les més fonamentals, com ara, quin és el motiu que ha portat a la companyia a privar de la normalitat del servei als seus usuaris, no n'espereu pas resposta. Podriem dir que és el seu modus operandi, i l'únic que s'hi pot fer com a usuari final és callar i obeïr.
Ei! però no us penseu que la cosa acaba aqui, que en el fons, per tocar-ne de calents a primera hora ens necessiten, s'estimen als que els hi compren els bitllets cada dematí. Han tingut el detall d'establir un servei d'autobusos esplèndid que seguia una freqüència de pas més aviat aleatoria i que cap a les últimes parades havia de deixar la gent al carrer perquè anava ple, bé, uns petits errors de planejament, res més! A més a més, tot això amenitzat per un conductor ben flamenc que ens ha obsequiat amb glòries d'ahir i d'avui de la música contemporània, algunes versions instrumentals (al més pur estil Sr.Mesclans, els que escoltin rac1 a les tardes ja sabran del que parlo) amb un ventall de generes no massa variat, si us soc sincer, predominava la castanyola i el rang rang de la guitarra, però l'anima de la festa era ell, la resta de gent no estava per hòsties tenint en compte que ja féiem una hora tard.
Durant aquell viatge he pensat en moltes coses i en moltes ocasions he proclamat als quatre vents l'ús del vehicle particular com a pràctica estàndard, prescindint totalment del tren, assumint-ne les conseqüències i pagant el combustible a preu d'or si feia falta, però ja se sap que en situacions com aquesta val més no fer massa cas de les reflexions que un fa. Tot i que ja començava a semblar la cançó de l'enfadós, tot d'un plegat he vist llum al final del túnel i al sortir-ne hem aparegut al preuat punt de destinació, això sí, les 3 hores de viatge no me les treu ningú.

Els NISQ, sempre apuntant ben amunt!

2006-01-07T18:24:00.000Z

2006-01-07T17:29:00.001Z

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

No ens deixem enredar

2006-01-05T15:38:00.000Z

A qui no li han parlat alguna vegada d'un cosí d'un amic d'un familiar que va tenir experiències amb el "més enllà", mitjançant una ouija. En el cas que duem entre mans, o sigui, el meu , els resultats obtinguts van ser nuls. Potser és cert que hi ha complexes teories científiques que defensen que hi ha d'haver alguna cosa que amb el nostre nivell de desenvolupament som incapaços de percebre, però això no justifica que per aquests mons de déu volti tota aquesta patuleia que es dedica als tarots les ouijes les psicofonies i un llarg etcètera de falòrnies sense fonament. I quina gràcia que fan (!) quan et deixen anar aquells comentaris típics, com ara: "això és per que no hi havia cap persona prou sensitiva al grup" ai ells! la traducció directa de la frase (per que ens entenguem) seria: "no hi tenieu ningú que us mogués el got amb el dit". Així de clar, quan apareix el personatge suposadament "sensitiu" al grup sempre passen coses, que n'és de curiós.
El que és a mi ja no m'enredaràn més amb la historieta del got que es mou, la casa encantada o la nau extraterrestre que aterra en una esplanada a fer el picnic. Romanços tot plegat, ja us ho diré! La meva pregunta als "experts" seria: en els viatges al més enllà, fan controls d'alcoholèmia? Potser els hi pot servir d'excusa per a desmentir la meva teoria.

Gir del timó

2006-01-05T15:30:00.000Z

Bé, vist que últimament no aporto massa novetats al log i finalitzades llargues hores de deliberació amb un servidor he pres la determinació d'intercalar fotografies amb o sense comentaris (a l'estil fotolog) i així donar una mica més de dinamisme a les cròniques del nano, o sigui jo. De moment encara hi ha log per temps...

Animant l'inanimat

2006-01-02T16:40:00.000Z

No anem pas bé...

2005-12-06T17:15:00.000Z

No sé si sóc jo o que, però tinc la sensació que no portem un bon rumb, m'explicaré. Sembla que s'estén arreu de la comarca una tendència al creixement, em refereixo a un creixement a molts nivells però sobretot en el sector de la construcció. La nostra vila, per no ser menys, també s'ha vist involucrada en aquesta dèria pel formigó i la totxana. És ben cert que no es pot posar frè al progrés i a les tendències que marquen les grans comunitats, ara bé, cal pensar les coses abans de fer-les.
Podriem aprofitar aquella frase feta que diu, "com més serem, més riurem" (i tant si riurem). Per entendren's, si sóm més, cal pensar en les conseqüències i les necessitats que aixo comporta, així com la manera com es pretén dur a terme. I riure potse riurem, però no és el mateix riure amb l'humor anglès dels Monty Phyton que amb un film caspós dels Pajares i Esteso o el "cuñao".

El "Katrina" i els americans

2005-09-01T22:20:00.000+01:00

L'huracà katrina ja és un fet, amb una força devastadora ha arrasat tot el que ha trobat al seu pas i ha esmicolat ciutats senceres. El pitjor, però, sembla que esdevé en aquests moments: milers de cossos escampats per arreu, gent sense aliments ni aigua, pillatges i robatoris...un autèntic caos al qual les autoritats i l'exèrcit nord americà sembla que no poden posar remei. Es tracta d'una tragèdia, d'una magnitud, si fa o no fa, com moltes d'altres que han esdevingut aquests últims anys, aquest cop, però, sembla que es canvien els papers i qui es veu afectat per la tragèdia són els que tantes vegades n'havien estat autors. Hi ha testimonis realment sorprenents, avui a les notícies sortia un home que es feia fort al costat de les dues parets que quedaven dempeus del que havia sigut la seva casa. Havia escrit a la paret una cosa semblant a "go away or wil die" ves-te'n o moriràs i comentava al periodista que no dubtaria ni un moment en disparar a matar a qualsevol que durant la nit li intentés prendre alguna de les llaunes de menjar que havia rescatat d'entre les runes. "Es com si estiguessim en guerra" afirmava, tot fent gala d'aquest esperit americà del pim pam pum al que tant ens ténen acostumats.
Mai hi ha justificació per la mort de gent inocent però potser, farts de tanta prepotència i vanitat per part dels dirigents dels EUA ens vé al cap allò que diu "tal faràs, tal trobaràs"....

Strangers in the (mitja)night

2005-08-26T19:08:00.000+01:00

Va ser una bona nit, curta però intensa. Inexpert en aquell tradicional event nocturn, em vaig proposar de gaudir al màxim pensant ja, en el moment de fer valoracions i sospesar la possibilitat de tornar-hi en el cas que es repetís la mateixa situació d'enguany.
Tot va trascórrer amb normalitat, un parell de trobades amb vells (i no tan vells) amics, d'aquelles que serveixen per omplir-te d'energia i a veure-ho tot una mica més borrós.
El punt d'inflexió de la nit va coincidir amb la posada en escena de dos personatges de nacionalitat no Catalana i gènere femeni que manteníen certa relació de parentiu amb un de nosaltres. Amb la resta cap ni una. Així doncs, un cop arrencada la conversa entre parents, la part restant del grup va confeccionar una discreta valoració, empírica i personal, de les dues persones que acabaven d'irrompre en escena. Conformada una conclusió per la meva part (satisfactòria, no me n'amagaré) vaig dirigir la mirada cap a la part restant del grup observador que, aparentment, i a jutjar per la seva situació estratègica i la seva explícita mirada, estava encara processant la informació. En aquest punt és on realment vaig capficar-me. No sé si ho he d'atribuir a la meva extrema discreció o bé a la perfeccionadíssima tècnica del company observador en questió, però alhora d'intercanviar impresions me'n vaig adonar, sobretot, quan em va comentar que per a la confecció de la seva valoració va tenir en compte membres anatòmics, que jo des de la meva humil discreció, mai hagués pogut albirar.

Matrix i fascicles

2005-08-25T09:45:00.000+01:00

Sembla que s'està convertint ja en costum que arribades certes èpoques, hi hagi un gran nombre d'empreses que es dediquin a bombardejar-nos amb propaganda. Fan ús de tots els mitjans de divulgació haguts i per haver, en efecte, estic fent referència a l'apassionant mont del fascicle.
I parlo de fascicle perquè no val la pena utilitzar el plural, al cap i a la fi, la gent que es deixa enredar per aquests anuncis lamentables acaba quedant-se a la primera entrega (rares vegades es va més enllà), no hi ajuden gens els enganys i les trampes que gasten.
El que realment és sorprenent i estaria bé que tots plegats ens n'adonéssim és que el mon del fascicle pateix alts i baixos al llarg de l'any, molta gent ho atribuirà simplement a la demanda, fluctuant, que hi ha al llarg de les quatre estacions, sense anar més enllà. Si realment hi parem atenció albirarem que aquests períodes de bombardejos massius no són aleatoris sinó que coincidèixen sempre en unes dates concretes, efectivament, la recta final del període vacacional. Tant li fa si és a l'estiu o després de nadal, els publicictes ténen comprovat que acabades les vacances, les persones tenim una necessitat de trobar alicients per a afrontar la monotonía del dia a dia. Podriem no donar-li importància, però si hi reflexionem. veurem que, de fet, allò de Matrix no queda tant lluny...

L'èxit de Bloody Role

2005-08-24T18:26:00.000+01:00

Sembla que l'espera s'acaba, després que Nanofilms ens delectés amb la segona part de la mítica "Bloody Role", sembla que es questió de temps l'arribada a les nostres pantalles del que va ser l'orígen de la saga més coneguda per tots els nanos. La tasca ha estat llarga i penosa, ha calgut, ni més ni menys, que recuperar tot el material enregistrat en el format estàndard de l'època i reconvertir-lo a format digital perquè pugui arribar finalment a les nostres llars.
Aquesta segona entrega que constarà de la versió remasteritzada de la primera part, que porta per nom "Bloody Role" sembla que també anirà acompanyada de continguts extres i "making off's" tant de la primera part com de la seva seqüela "Bloody Role II: Dark Night". Diàlegs misteriosos, moviments de càmara trepidants o una banda sonora original molt encertada són els puntals sobre els que s'aguanta tot el cercle Bloody Role.

Actualment a casa nostra ja podem gaudir de la segona (i de moment última) part de la saga, 12 minuts a vessar d'acció i misteri situats en una nit de cap d'any. Precisament, aqui rau la genialitat dels directors, ja que realitat i ficció confueixen en un sol instant de temps.La màgia del film arriba fins a l'extrem que, realment, va ésser enregistrat una nit de cap d'any. Lluny de valorar aquest apunt com un simple fet anecdòtic s'ha de destacar el mèrit de la proesa, en una sola nit no hi ha lloc per als errors i s'ha de comptar amb la professionalitat de tots els tècnics i actors. A tall de comentari, dir només que aquest factor, no desmereix en absolut el resultat final.

Esperem, doncs, la nostra cita amb NanoFilms. Mentrestant, podem gaudir una vegada i una altra de "la germana gran" de la saga i la que fa gala d'un major potencial tècnic, potser sí que la primera part té un encant que li ha anat dipositant el pas dels anys, però podem estar convençuts que, de la mateixa manera que els bons vins, Bloody Role millora amb els anys.

Festa major sí, Pochville no!

2005-08-18T20:23:00.000+01:00

Sembla que no només sóm uns quants els que ho pensem. Aquesta festa major ha servit per a consolidar un sentiment que semblava que prenia força mica en mica, una sensació que recorria els carrers de la nostra vila i que ha tingut la seva vàlvula d'escapament durant la festa per excelència de Sant Quintí, la nostra festa major. De què ha de servir sinó, a part de per a reafirmar la unió entre els vilatans, aquesta festa que ens pertany a tots i totes? sens dubte ha de ser un punt de trobada de sentiments crítics vers els qui no estàn fent una feina ben feta.
Dissabte, a plaça, ja varem poder comprobar que no era cosa d'uns quants i unes quantes massa exigents sinó que molta gent, que en altres situacions no n'hagués dit res, tret que fos en els seus cercles més familiars, aplaudia els versos que estrofa rera estrofa criticaven i deixaven en evidència la figura del nostre "molt honorable" alcalde. Van ser només uns instants sí, però aquells minuts de sinceritat i de crítica col·lectiva poden crear precedents i ajudar a consolidar aquesta sensació que recorre la vila de cap a cap, des del pujol fins al vilet, de la Soleia fins a Can Figueres, tots a l'uníson diem que NO a POCHVILLE!