Perquè, sí?

Van passant els dies i des de el meu punt de vista, els partidaris del sí al nou estatut no fan més que descafeinar-lo i rebaixar-lo a pràcticament no res. Em fa la impressió que no tenen arguments sòlids per tal de defensar amb fermesa la seva postura, només cal donar un cop d'ull a la propaganda que han engegat els dos màxims exponents del sí cec a l'estatut. CiU no fa altra cosa que intentar persuadir els seus votants amb un eslògan que justifica el sí a l'estatut pel simple fet de ser un text del segle XXI, però, realment, aquesta diferència de temps de 27 anys entre l'antic estatut del 79 i el del pacte Mas-Zapatero, justifica recolzar-lo si no aporta millores que s'adiguin amb el que els Catalans necessitem en l'actualitat?El segon cas, lluny de donar arguments a favor del nou text es dedica a amagar-se rere un missatge catastròfic que intenta posar la por al cos i forçar el vot positiu. És evident que al PP no li interessa que aquest "estatut" tiri endavant, però no pas perquè suposi una millora substancial en l'autogovern del nostre país sinó que la seva negativa segueix una conducta que adopten sistemàticament contra tot allò que surti de les fronteres del principat, si es tractés de les competències per a gestionar les pistes de petanca, el PP també s'hi oposaria.

Sí!

Finalment s'han complert les expectatives, el sí a la independència de Montenegro ha sortit endavant. Ens hauria de servir de lliçó per a recolzar el SÍ nosaltres també, el SÍ a l'autodeterminació i un clar NO a un estatut que ha anat perdent gas fins a convertir-se en un text mutilat.
Tot és possible i hem d'anar més enllà, salut i independència!

Un precedent

Sembla que el camí cap a la independència de Montenegro comença a prendre forma, com a mínim s'ha complert una de les premises que se l'hi requerien per tal que el referèndum fos vinculant, i a més, amb escreix, a hores d'ara, la participació ja se situa per sobre del 77%. Falta saber com aniran els percentatges ja que es preveu un frec a frec entre el sí i el no. Esperem que acabi guanyant el sí en una jornada sense incidents i amb total transparència, si fos així, aquest resultat convertiria a Montenegro en el primer estat independent del segle XXI a Europa. Endavant!

L'Ovidi se'n va a palau

En aquests dies grisos que travessem, sempre queden espais per al reconfort i l'esperança. Ahir en va ser un dia especial, un dia per a l'homenatge més sincer i per a la reivindicació més aferrissada, per al record i per la nostàlgia i també per a la mirada posada en el present i en el futur més pròxim. Pot semblar contradictori, però el fet que fos un dia -i tan sols un dia- especial, no pot evitar de fer-nos abaixar el cap al retornar a la crua realitat. Si més no, aquell dia, aquella nit, la varem viure plenament i sempre ens quedarà pensar que, en el moment més inesperat, tal com deia l'Ovidi, arribarà aquell dia en el que ens deixarem anar, ho donarem tot de nosaltres mateixos, un dia de braços lliures i boques i mans, un dia que durarà anys.
Ovidi per sempre més

Neu primavera

Si la situació penja d'un fil...

De vegades, una cosa tan simple com un cordill ens pot ajudar a resoldre una situació difícil, una situació que en d'altres circumstàncies menys favorables hagués estat ben galdosa. Sovint, la providència ens dona un copet l'esquena i ens obsequia amb un cop de sort, potser predominen les situacions justament oposades en les que som en el lloc equivocat en el moment menys oportú o al menys així ho percebem.
Aquesta vegada la casualitat va fer que, sense una intenció conscient ni premeditada em posés a la butxaca un vent de la tenda de campanya. Poc que em pensava que hi faria alguna cosa més que nosa. Finalment va servir per a defugir un contratemps, el cordill va suplantar el botó caigut en combat pocs minuts abans.

Quant val un cèntim?

D'aquesta pregunta no se n'ha de despendre un raonament estricte, el que voldria és reflexionar sobre el valor (més simbòlic que material) de la mínima expresió monetària. Tota la vida s'han utilitzat estràtègies de màrqueting a l'hora de vendre tot tipus de productes disfressant els preus i jugant amb els números per tal de fer-los més llaminers. Sempre fa més goig a la vista un 99 que un 100, encara que en siguem plenament conscients d'aquesta fal·làcia no podem evitar caure en el parany, com a mínim, a primer cop d'ull.
Fa uns anys, si per exemple, adquiriem un producte per un preu de 149 pessetes, al entregar-ne 150, s'iniciava un protocol més o menys formal en el qual, per defecte, la intenció era la de tornar el canvi, tot i ser simbòlic, d'una pesseta. A partir d'aquí la decisió final ja quedava entre venedor i client. És evident que per una pesseta ningú entraria en cap batussa, ara bé, existia certa complicitat entre les dues parts i el client mantenia plenament el seu dret.
A dia d'avui, hi ha hagut certs canvis, evidentment, ja no parlarem de pessetes sinó de centims i el valor d'aquest últim és pràcticament simbòlic (allò dels xiclets a pela s'ha acabat), tot i això, trobo que no té perquè variar el ritual.
Si estableixen al preu d'un producte en 1 euro amb 19 cèntims, posem per cas, i es paga 1,20 no entenc perquè, per defecte, ja no es dona el cànvi, per ínfim que sigui. Si el que pretenen amb aquesta jugada és cobrar el producte a 1,20 que li posin aquest preu i ens estalviarem la mala cara de la persona que ens atén quan veu que restem palplantats esperant el canvi.