Pluja

És curiós el canvi de conducta que experimenten alguns individus i que es pot observar qualsevol dia de pluja. Comencem pel principi, la pluja, no deixa de ser aigua que es precipita des d’un núvol de tempesta i que, per tant, en tant que aigua, no ocasiona cap altre fenomen en el nostre organisme que el de mullar-nos, si bé és comprensible que la sensació d’humitat a la roba és incòmoda, aquesta no es fa manifesta fins que no duem una bona estona sota una pluja lleugera. Així doncs, a què es deuen uns comportaments tant inusuals per a una persona sana de característiques socio-politico-econòmiques estàndards? els científics no es posen d’acord. Tot sembla apuntar, però, en una concepció errònia de la pluja com a tal. No és estrany, doncs, veure en un dia de pluja intermitent, gent parant el cotxe davant de la porta de casa envaïnt la vorera i entorpint el pas, per tal d’estalviar-se els 4 metres de turmentós camí que suposa aparcar a l’altra banda del carrer evidentment exposats a l’agressivitat del més maligne dels agents meteorològics. És cert que una gran part veiem la pluja com un fet espontani i necessari i gaudim veient un espectacle meteorològic com aquest però no seria la primera vegada que els anhels d’uns quants triomfarien per sobre de la majoria. És per això, que no descarto que algun dia arribi quelcom semblant a el paraigües mundial o una capel·lina global.

Un altre cas ben curiós és el de la persona que tot i deixar de ploure manté el paraigües obert. Els reconeixereu per la seva mirada buida, el seu caminar sincopat i un paraigües sobre la clepsa. Es fa difícil de precisar però segurament es tracta d’una persona hipersensible a la pluja, en el moment de màxima precipitació es veu pertorbada enormement pel colpeig percutor i agressiu de les gotes contra la lona del seu paraigües, tant pertorbada que si algun dia us creueu amb algun d’ells no hi aconseguireu establir cap mena de comunicació, es veuen submergits en el seu món i no responen a res, fins i tot quan sigui l’hora de disputar-vos una vorera estreta us veureu obligats a envair l’asfalt per tal de mantenir el vostre globus ocular dins de la seva pertinent conca. Tot apunta a que es tracta de persones que un cop acabada la pluja necessiten un temps prudencial per a sortir del seu estat catatònic i és llavors quan podem intervenir nosaltres fent-los aterrar de nou, al planeta terra. Així doncs, sempre que ens en trobem un, el primer que farem serà dirigir-nos cap a ell frontalment evitant les barnilles del paraigües i tot cridant a dos pams de l’orella “tens el cap més buit que els calçotets d’un eunuc!” atacarem sonorament amb una plantofada la zona del coll que queda sota l’orella amb la mà ben plana. Ell, després d’uns segons de desconcert tornarà en sí ens mirarà amb els ulls esbatanats i ens agrairà profundament que l'haguem ajudat tant desinteressadament.

No teniR FE EN RENFE

Crònica dels successos:

Avui, dimecres dia 19 d'abril de 2006 he patit de ple la vaga perpetrada novament pels treballadors de renfe. Abans de tot vull aclarir la animadversió que em desperta aquesta companyia després d'una llarga llista de despropòsits i un llarg etcètera de fets similars als d'avui. Manca de respecte i d'informació cap a l'usuari són, ja, bases comuns en el sí d'aquesta companyia. La vaga d'avui estava avisada, per tant, tots sabíem bé el que ens esperava, no obstant, renfe cada dia que passa se supera, visca!
Si bé és habitual que en una vaga es respectin uns serveis mínims, és a dir, que circuli només un de cada x trens, avui m'ha ocorregut un fet que va més enllà, m'han ensarronat, m'han donat gat per llebre! si bé per la megafonia s'anunciava clarament que per la via entrava un tren amb destinació A (l'autònoma), un cop dins i amb les portes tancades s'ha donat el cas que no anava cap a A, sinó cap a B (Barcelona), ha tocat resignar-se i seguir dalt del tren, és cert que existia la possibilitat de baixar a la propera parada i tornar enrere cap a Martorell però tenint en compte que hi havia vaga he pensat que més valia boig conegut que savi per coneixer i m'he assegurat una destinació, Barcelona, quedant-me arrapapat al tapissat del meu seient. Com és habitual en els malaurats dies de vaga, els vagons estaven inusualment plens,espatlla contra espatlla, maluc contra maluc, alè contra clatell. Els passatgers, doncs, de bona fe hem anat aguantant aquella situació tan galdosa fins que hem arribat a L'H ("elehache"), també conegut com, L'´Hospitalet. El convoi dels cornuts i pagar el beure s'ha parat i han entrat amb calçador un reguitzell de passatgers més i mentre érem tots allà dins embotits el temps ha semblat alentir-se, com si cada minut valgués per vint, però només ho ha semblat perquè veritablement han passat vint minuts sense que el tren fés cap mena d'intenció de tancar les portes, tot seguit, ofegat per alguns "mecagums" i renecs per l'estil, s'ha comunicat per megafonia interna que el tren en el que ens trobàvem, extraordinàriament, finalitzava el seu recorregut allà mateix, que baixéssim i esperéssim al següent (si és que n'hi havia, de següent). Aquell mar de caps feia goig a les andanes, podíem haver fet les més complexes coreografies amb tal densitat de persones, però no, el personal no estava per martingales i els ànims començaven a estar crispats (no per tothom, es clar, sempre n'hi ha que s'ho prenen amb humor, ja sigui perquè són grans persones, ja sigui perquè tenen excusa per fer campana).
Després de totes aquestes reflexions he retrobat el meu objectiu, aquell pel qual em llevo, cada dia ben dematí, arribar al meu destí, avui però, donats els contratemps, assolir el meu objectiu passava per arribar a Sants, així doncs, m'he proposat per tots els mitjans fer cap a l'estació de Sants. He abandonat el meu lloc de l'andana entre la multitud i m'he dirigit directament a un tren amb destinació a Vic que passava per Sants, un cop dins han anunciat que passaria un tren per la mateixa via i en el mateix sentit que el que ens havia abandonat a mig camí, jo innocent de mi m'he aproximat a l'andana però el perfil del tren ja ho deia tot, per totes les portes sobresortien bosses, braços, cames i culs i als vidres es podien observar calcomanies de galtes i natges, he decidit, doncs, renunciar a aquesta via i tornar cap al tren que anava a Vic. Amb demora he arribat finalment a Sants i curiosament des d'allà els trens anaven sortint sense masses problemes excepte el que havia d'agafar jo, que feien saber explícitament per megafonia que anava amb retard, que disculpéssim les molèsties, quins collons! Així doncs, passats uns minuts han anunciat que finalment passava, un cop baix l'andana he rumiat si pujar a dalt del tren o llençar-m'hi a sota però havia passat massa peripècies per a abandonar. Sense "cap més" entrebanc rellevant he arribat finalment unes dues hores més tard. Des d'aquí demano un aplaudiment per la RENFE i el seu savoir faire, si senyor!

Homenatge a Ovidi Montllor (II)

Ais!

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.
Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els
panys.
Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:
Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.
Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.
Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

Breu crònica del concert

El propassat dissabte 8 d'abril, va donar-se lloc un concert a la sala Mephisto de Barcelona, en l'esdeveniment musical hi van intervenir tres grups. Pocs minuts després de les 9 del vespre, a una hora pròpia del concert estrella de la festa dels súpers, va irrompre a l'escenari la primera formació i la que més interès va despertar entre el públic, Convicted, que va exhibir el seu estil contundent a dalt de l'escenari i malgrat que passessin per algunes dificultats tècniques van culminar una actuació que es va acabar fent curta. L'unica pega va ser la sonoritat que oferia la sala que en moltes ocasions emmascarava els detalls més melòdics, tret d'això, no podem fer altra cosa que felicitar-los, salut!