L'he trobada molt representativa i no m'he pogut estar de penjar-la. La crònica de David Miró al diari AVUI, 19/febrer/2006
-----------------
Ei, on ets? Doncs aquí, déu-n'hi-do la gent que hi ha també!". Aquest breu diàleg va ser la tònica de la manifestació d'ahir. L'excusa de la trucada era sempre localitzar uns amics o familiars, però en el fons ahir era un d'aquells dies en què era especialment important saber quanta gent hi havia, quanta gent havia sortit al carrer. I per això al llarg del recorregut es veia molts manifestants enfilats als fanals o en un punt elevat que els permetés comprovar que realment no eren els quatre gats de sempre. S'hi estaven llargs minuts en silenci, extasiats i amb una brillantor als ulls davant l'espectacle majestuós de la marea humana. I és que tant o més important que transmetre un determinat missatge o corejar uns eslògans, la manifestació era una prova d'autoreconeixement de la comunitat nacional catalana. Un cop damunt un tauler massa dominat pel tacticisme dels polítics.
L'alegria és doblement perceptible en els rostres, perquè ningú sabia del cert com aniria. És veritat que hi havia un rum-rum, se sabia que hi hauria gent, els de sempre almenys, però era una incògnita si se sobrepassaria el llindar dels descontents habituals per abraçar aquells sectors que només es manifesten en ocasions puntuals, com ara la guerra de l'Iraq. Per a la majoria, aquesta incògnita no es va desvelar fins al moment gairebé màgic de desembocar a la plaça d'Espanya. Abans d'això cadascú havia patit el seu crescendo particular. A dos quarts de cinc de la tarda a l'estació de metro de Ciutadella-Vila Olímpica només hi havia un pare amb dos fills amb una bandera esperant. Un quart d'hora més tard el col·lapse a l'estació d'Urquinaona era evident. El Josep, de Mequinensa, m'explicava com havia de deixat passar cinc metros abans d'atrevir-se a pujar amb el seu fill de dos anys i el cotxet, i gràcies a la solidaritat dels passatgers. El trajecte dóna alguna anècdota divertida: "Vas al Barça, rubia?", entona un senyor de mitjana edat. "No, vaig a manifestar-me", talla en sec la rossa al·ludida. A la plaça d'Espanya hi ha gent en grups dispersos, però ets incapaç de fer-te una idea de la gent que hi ha. A poc a poc es va copsant la magnitud de la concentració en paral·lel als problemes de la Guàrdia Urbana per desviar el trànsit. Hi ha un moment en què la gent sembla adonar-se de l'èxit. Passen deu minuts de les cinc i de forma espontània algú comença a aplaudir i molts altres el segueixen. És un moment de comunió col·lectiva impressionant: la gent s'aplaudeix mútuament, els uns als altres s'agraeixen ser allà, colze a colze per una mateixa causa.
La manifestació en si és un exercici de civisme impecable. La primera cosa que crida l'atenció és que es tracta d'una resposta col·lectiva intergeneracional. Matrimonis d'edat avançada caminen al costat de joves habituals del Senglar Rock, i entremig famílies senceres, amb fills de totes les edats. Gent d'entre 30 i 40 anys que havien militat a l'MDT (Moviment de Defensa de la Terra) als anys 80 o al BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes) als 90 i que ara són persones col·locades professionalment i que havien aparcat el seu vessant reivindicatiu i que ahir van treure els mocadors amb l'estelada. Molts d'ells es van retrobar caminant al costat dels cotxets o amb el nen a les espatlles: "Tu també per aquí, company? Quant de temps!". Al costat dels habituals i dels que s'han reenganxat, també cal ressenyar els que podríem anomenar nous independentistes, fills de l'àrea metropolitana que no tenen cap problema a parlar castellà i portar una estelada penjada a l'esquena. Els sociòlegs i historiadors dirimiran si és un fenomen o una mera anècdota.
Sorprenc un grup de valencians mirant-s'ho tot plegat amb molta enveja. "T'imagines veure a València gent acomodada manifestant-se a favor de les llibertats nacionals?". No, no s'ho imaginen, ni jo tampoc. Aquí no hi ha mocadors palestins ni dolçainers. Només un petit grup de grallers trenca de tant en tant el silenci, la remor de la massa. No hi ha boicotejadors, ni provocadors ni esvalotadors. La foto que busca una determinada premsa, la crema d'una bandera espanyola, per exemple, no hi és. L'organització havia fet circular instruccions precises sobre aquesta qüestió, i la resposta és exemplar.
Les notes de color més enllà de la profusió de quadribarrades i estelades són més aviat escasses. Es limiten a unes quantes barretines i una pancarta gegant desplegada en un edifici en obres a l'altura de Viladomat. Unes bengales fan pensar que pot passar alguna cosa. Però no. La policia és del tot invisible. O estan molt ben camuflats o no hi són. Tampoc cal. La massa discorre en silenci. No hi ha mostres d'eufòria ni d'alegria desbordant, només satisfacció interior, en petit comitè. Algú pregunta en veu alta: "On és la televisió?". I efectivament, amb desenes de milers de persones desfilant per Barcelona no es veuen les típiques grues amb càmeres. La pregunta queda sense resposta i apareix el dubte del boicot. Això sí, a l'època de les càmeres digitals tothom aprofita per immortalitzar el moment, es busca un angle que deixi clar que qui fos era allà, un 18 de febrer assolellat i ventós que ja prefigurava la primavera.
L'únic eslògan és el clàssic Som una nació. Es tracta d'un missatge curt i precís que recorda el famós No a la guerra, i que són justament aquells capaços d'activar els ressorts d'autodefensa de la ciutadania. Les respostes de la gent quan els pregunto per què són allà són igual de senzilles: "Hem vingut a defensar la dignitat del país" o "no volem retallades a l'Estatut del 30 de setembre". La gent camina tranquil·la, conversant sobre la vida, la feina, la salut i tot això. És rar sentir converses sobre política o sobre tal polític o l'altre. Només al final escolto una dona dient que Rajoy avui tindrà mal de panxa, però és més l'expressió d'un desig que una realitat. Si algú temia una manifestació contra Convergència o el PSC no és el cas, tot i que és evident que ERC ha fet el ple i ha mobilitzat tot el que era mobilitzable per tenir una presència destacada. Per contra, el grup de persones amb banderes d'EUiA sí que resulta un xic exòtic. Sobta també l'absència de pancartes amb continguts més o menys enginyosos. "Per decència independència" és el més reeixit que veig. Queda clar que allò no és una festa nacionalista. És un acte de protesta sense estridències, a ritme de passejada. Els uns i els altres, però, sembla que flotin, hi ha una màgia a l'ambient difícil de descriure, però potser sí que es pot explicar. En el seu llibre El culte a l'emoció Michel Lacroix afirma que "els individus no s'acontenten de viure la pertinença al grup en el pla simplement formal, legal. No en tenen prou amb un vincle social concebut exclusivament en termes de reciprocitat i de contracte. Els cal sentir la cohesió social en les fibres del seu ésser. Cal que la seva ànima es pugui dilatar, enlairar-se, unir-se per una mena d'identificació a la comunitat dels seus semblants". És a dir, que sense emoció col·lectiva no hi ha nació possible, i ahir va ser un dia bàsicament d'emoció.
Al final de la marxa hi ha un moment emotiu per al record de Francesc Ferrer i Gironès i també un moment especialment ben triat per a l'humor i l'autoparòdia. Els del Teatre de Guerrilla s'ho fan venir bé per desdramatitzar la situació i recorden que només donen suport a causes perdudes com les seleccions catalanes o la candidatura de Madrid 2012. Somriures. Un excés de solemnitat hauria estat sobrer. Joel Joan, en la seva faceta de líder de masses, anuncia que som un milió. La gent no s'ho acabava de creure, però és igual. Al marge de les xifres, aplaudeix perquè hi ha la consciència que allà ha passat alguna cosa important. Han deixat de fer alguna cosa per passar la tarda caminant per la Gran Via barcelonina. És difícil encara saber quin impacte pot tenir aquest petit gest individual repetit milers o desenes de milers de vegades. Però almenys ahir el regust final és que alguna cosa havia canviat. I que ningú pot quedar-se indiferent.
Una vegada més es repeteix la mateixa situació, tan sols és la gota que fa vessar el got, no és un cas aïllat, a tot arreu és plè de situacions similars, gots a punt de sobreeixir. La culpa la té aquest model de desenvolupament social que no pensa en el que vindrà en el futur. Construïm creixem i consumim recursos sense pensar en les conseqüències o les necessitats que tindrem més edvavant, arribem als límits ètics de la sostenibilitat d'un territori. S'explota fins a l'últim pam de terreny i quan ens trobem acorralats, en lloc de recapitular i intentar reconduïr la situació es vol continuar amb la política grotesca del formigó i l'asfalt. A Eivissa s'ha arribat al sostre i ara, per solucionar els problemes de trànsit que hi ha a l'estiu, quan els estiuejants retornen als seus xalets a primera línia de mar, es vol construïr una autopista, si es féssin les coses tal i com pertoca, mai s'hauria arribat a aquest extrem.
