La enfarinada del cap de setmana

El testimoni gràfic de la nevada.

Curiositats

Buscant pel meu compte he pogut verificar el que vaig sentir fa no pas gaires dies al programa Versió RAC1 de RAC1. La fotografia que encapçala el dossier d'accidentalitat viària de Barcelona es pot qualificar, si més no, de curiosa. Hi podem observar cartells electorals d'ERC, de l'època d'Àngel Colom...amb l'eslògan "cap a la independència". Curiositat a banda, el més lamentable és que en un primer pla de la fotografia s'hi veuen motoristes aturats en un semàfor, fins aqui tot normal però sorprèn que tractant-se de dades d'accidents de trànsit, una gran part d'ells no duguin casc.
Si voleu consultar la imatge podeu descarregar el dossier d'aquí.

Aquells anys...

Voldria fer un apunt nostàlgic al bloc tot recordant l'infantesa. En concret, fer un homenatge a aquella caixa negra de plàstic que ens va oferir tantes i tantes hores d'entreteniment anomenada Master System. Era una època en què passavem llargues hores davant d'una pantalla amb unes imatges pixelades i quatre colors contats, amb un comandament anti-ergonòmic de dues tecles. Aquella època en que gaudiem d'un joc o dos per any (amb sort) i que per tant, els exprimíem al màxim, per força, 12 mesos donaven per molt. Aquelles sortides de l'escola fent via per poder arribar a casa i superar el repte col·lossal de finalitzar un joc amb 3 vides i cap "continue" per plantar-se davant del temut "jefe final", uns jocs minimalistes que atrapaven des del primer moment. Que no se sobreentengui que els jocs actuals no són entretinguts, però hi ha ocasions en les que has de disposar de mans i peus lliures per apretar totes les tecles necessàries, evidentment hi ha de tot i es segueixen creant jocs entretinguts, en tot cas, per als més nostàlgics, sempre ens quedaran els emuladors.

"Àrtur" I, el venut

De pacte de mínims s'ha qualificat l'estatut que han acordat Mas i ZP. Un bunyol de mides descomunals amb uns objectius a llarg termini ben clars, un pacte que va més enllà de l'estatut, senzillament lamentable. Àrtur I el venut, fent honor al seu nom, ha venut la seva integritat com a catalanista (i de retruc la de totes i tots els que creiem en un estatut ambiciós) i tot per tal de quedar com el protagonista repentinat de la pel·lícula i penjar-se les medalles. No han trigat a emergir, aquí i allà, les primeres adhesions a l'estatutet i Àrtur, desde la seva posició de salvador i d'heroi ja s'ha afanyat a baticinar un futur ben negre per tot aquell que no s'afanyi a secundar-lo.
Podriem citar una coeneguda canço que diu que al nostre país li fan mal els atacs i la hipocresia d'aquells que se n'omplen la boca parlant però ténen un preu per la seva integritat. Si per cada pas que fem endavant, se'n fan dos enrere, mai serem un país del món.

Pantone 428 (2) - Del llit estant

Pantone 428 - Gris Sant Quintí

Pantone 428 (1)

Pantone 428 - Gris Cornellà

Ja no hi ha lloc, la ciutat ja no té cases
i a poc a poc esdevé una exposició
de maquetes gegantines de l'aparador d'empreses immobiliàries
anuncis de pel·lícules balsàmiques contra èxodes massius, els festius
jo només veig un color, només veig un color
gris net, gris clar, gris fred metropolità
gris boig, gris pla, gris tou gris Cornellà
sembla que plou, si més no diguem que esquitxa
la pluja està adjudicada per concurs
a uns que van dar un dineral amb fons obscurs
per la campanya electoral
la sàtira autoctona es dedica a fer la crítica a l'entorn i al seu torn
jo només veig un color, només veig un color
gris net, gris clar, gris fred metropolità
gris boig, gris pla, gris tou, gris Cornellà

Francesc Ribera "Titot"

El monopoli de Micro$oft

Tal com si es tractés d'un tauler d'escacs, el gegant del software, Microsoft, ha mogut fitxa novament, el més lamentable és que això ja no ens sorprengui acostumats com estem a les notícies que van apareixen sovint sobre les argúcies que gasten aquesta colla de "bunismans" encapçalats per el nostre amic Bill. Aquest cop s'han apoderat de la patent del sistema d'arxius FAT, d'aquesta manera passa a ser de la seva propietat i tothom que el vulgui utilitzar haurà de pagar el peatge que estableixi el Sauron de l'informàtica. Potser pot semblar que el sistema d'arxius FAT sigui aigua passada però no és així, tot i que els nostres "estimats" windows no l'utilitzin es dona la casualitat que la majoria de memòries flash, reproductors d'mp3 i càmares digitals encara el fan anar i això què vol dir? forces dolars per a Microsoft. Per a tota la comunitat Linux també suposarà un problema, aquest sistema operatiu inclou el sistema d'arxius FAT dins el seu nucli, per tant, tal i com estan les coses s'hauria de prescindir d'ell dins del paquet Linux o bé imposar un preu per a tots els usuaris que el vulguin utilitzar, com que això no entra dins els principis del programari lliure és possible que es retiri el sistema d'arxius FAT de les noves versions del nucli de Linux i que mitjançant alguna aplicació es pugui suplir aquesta funció.
Polèmica al marge, caldria que féssim un pas endavant (i un gran esforç, perquè no reconeixer-ho) i féssim el salt cap al programari lliure i gratuït. Tan sols per poder veure el magnànim i excels senyor Gates sota un pont pidolant ja valdria la pena.

Enllaç1
Enllaç2

La síndrome de la sauna pública i voluntària

Un fenòmen força habitual que no deixa de ser sorprenent per la seva naturalesa irreflexiva és aquell que anomenarem síndrome de la sauna pública i voluntària, aquest s'exerceix en molts mitjans de transport públic, bàsicament en èpoques fredes, com ara l'hivern i consiteix en passar d'un espai fred A, en aquest cas, el carrer, a un espai temperat B com pot ser l'interior d'un tren o un autobús sense llevar-se cap ni una de les capes que tenien com a finalitat protegir-nos de les condicions climàtiques establertes en l'espai A. Segur que a tothom se li faria extrany veure a un individu circulant pel carrer, a l'estiu, amb anorac i bufanda, sí, ja sé que és un cas extrem però és de gran utilitat per visualitzar el conflicte d'una manera gràfica. Situem-nos: una persona que es troba al carrer en un dia fred, és lícit que intenti mantenir la seva temperatura corporal dins dels límits que es consideren saludables, per tant, què és el que fa? aplica una serie de capes de material tèxtil i/o sintètic sobre la seva pell per tal de, per una banda, aprofitar la seva propia escalfor i impedir que es perdi i d'altra banda intentar repel·lir el fred i el vent de l'exterior.
Així doncs, no cal ser en Tomàs Molina per saber quina jaqueta hem de posar-nos cada dia quan sortim de casa, o sigui que, com a éssers racionals que sóm, adequem la nostra indumentària en funció de la temperatura o de la sensació tèrmica que tenim. Personalment dubto d'aquesta racionalitat humana quan ens passegem per un vagó de tren i obserbem aquí i allà, individus tapats fins a sota els ulls, sense immutar-se, desafiant heroicament el gradient de temperatura que acaben de patir. Podria ser que fos un mètode per tal de perdre pes i rebaixar aquells quilets de més que ens sobren però malauradament sembla que no és així. Tot sembla apuntar que no han parat mai a pensar que la roba que duen l'havien considerat adequeda per un espai que es trobava a uns quants graus centígrads per sota de la temperatura actual (en molts casos quasitropical) i que per tant, en aquestes condicions ja no els hi presten cap de les funcions esmentades anteriorment, ara, simplement, fan el mateix efecte que faria una sessió de sauna sueca o una pedalada amb bicicleta.

La vila d'Arkham

No sentirà res, no serà capaç de percebre la seva situació en un pla imaginari entre l’espai i el temps per molt que intentarà obrir els ulls, com en un laberint d’incertesa, no aconseguirà veure més que una foscor reflex dels instants inmediatament anteriors als que ara es troba. A poc a poc i a batzegades anirà recuperant la consciència fins que de cop i volta el misteri d’aquest moment desapareixerà per deixar pas a la monotonia i la quotidianitat. És al llit entre un garbuix de llençols i mantes, un altre dia, com qualsevol altre, encara que per ell, el sol fet de despertar-se mica en mica, sense l’estridència del despertador, li farà emprendre el dia d'una altra manera. Phillip Howards no es una persona insatisfeta del tot amb el seu ritme de vida, es limita a viure el dia a dia treballant en un estudi que duu a terme al museu de botànica de Miskatonic, a la bonica vila d'Arkham. Aquesta tasca li ocupa la major part del temps, la resta la deidica a la mala vida. Despreocupat i deixat com és, es llevarà saltant del llit, dexant-lo fet un garbuix, talment com una escultura de roba que restarà exposada a la seva habitació fins que, a la nit, exhaust, s'hi deixarà caure bo i destruïnt la seva creació tot creant-ne una altra.
Un cop d'empeus, notarà que alguna cosa el pertorba, sí, li revindràn imatges difoses de la nit anterior. Un punt remot d'Arkham, un got de whisky a una mà i una cigarreta a l'altra, un sorol estrident de fons omplint totes i cadascuna de les cavitats del seu crani, ell es dirigeix cap una dona, ella el rebutja, descoratjat dóna mitja volta i es dirigeix, enfundant les mateixes armes, cap a una altra dona , morena, es repeteix la mateixa escena, és rebutjat una i altra vegada.

Phillip Howards de cop i volta tindrà un deja vu i fent memòria recordarà que la nit anterior li va passar quelcom similar i la d'abans també, i l'altra i la de més enllà i analitzarà meticulosament tots i cadascun dels factors que hauràn fet que li passés dia sí dia també durant els últims 20 anys, just des del moment que va marxar de casa els seus pares i reflexionarà sobre fets transcendendentals de la història de la humanitat com ara quants partits seguits podrà guanyar el barça o la realitat que s'amaga rere els cons de carretera. Després de voltes i més voltes, a la fi, Phillip Howards començarà a lligar caps i atònit i esmaperdut caurà de genolls a terra i es maleirà una i mil vegades perquè haurà descobert que, qui vol anar ben servit, s'ha de fer ell mateix el llit, a la vila d'Arkham...

Canvis

Bé, si ho veieu tot més negre, no us espanteu! no es culpa vostra, simplement hi ha hagut una petita remodelació en el grafisme del blog, res de l'altre món, en això dels blogs el que és important és el contigut no pas el continent, per tant, s'intentarà que el llegir no ens faci perdre l'escriure i continuar com fins ara.

Una creu, entesa com a un punt de referència no pas religiós, sinó geogràfic, és un emblema molt representatiu per als i les muntanyistes.

President d'escala

President d'escala
jubilat tocanassos
que erres cadascun dels teus passos
closca esclarissada, pentinat en cortineta
sempre escorcollant a esquerra i dreta
autoproclamat guru de la conducta espartana
el ronaldinho de l'escarafall
el mestre del xandall lluent i el mocasí
dogmàtic anacrònic de rudes habituds

La manifestació involuntaria del pijama encobert

Una conducta força habitual en la nostra societat, ben característica, sobretot, de les primeres hores del dia (partint de la base que parlem d'un individu amb jornada laboral estàndard i un torn diurn) és la que anomenarem "manifestació involuntaria del pijama encobert". D'entrada pot semblar un procediment deconegut, anem a pams, de ben segur que tots l'hem observat en alguna ocasió i fins i tot, viscut en primera persona. Primerament ens hem de posar en situació. Sona el despertador en una hora indeterminada (tant li fa, la questió es que sigui ben aviat) i ens disposem, com cada dia, a dirigir-nos a la nostra parada habitual de transport "públic" per tal de fer el trajecte que ens ha de dur fins al lloc de treball. És a dir, on desenvolupem la nostra tasca diària per tal d'obtenir un benefici, tant a nivell econòmic, com personal (en principi). Centrem-nos, doncs, en aquest trajecte diari i monòton.

Ens trobem dins d'un tren, amb un destí irrellevant, en un vagó indeterminat i en una hora incerta quan tot just feia pocs minuts la majoria de passatgers i passatgeres reposaven despreocupats, en els seus respectius llits. És precisament en aquest moment quan cal analitzar bé la simptomatologia del passatger: cap cot, parpelles pesades, boca oberta i respiracions profundes... sens dubte ens trobem davant d'un cas de "manifestació involuntària del pijama encobert". Sens dubte, la monotonia esdevé una via per a familiaritzar-se amb l'entorn i el pas dels dies fa que acabem reconeixent aquell espai com a nostre i que ens hi sentim com a casa, com al llit de casa, per ser més precisos.

Per això, sempre que observem un passatger en aquest estat podrem imaginar que aquella americana que duu no és una americana sinó un jersei de pijama amb raquetes de tennis i bats de beisbol i que els pantalons no són uns pantalons sinó la part de baix del pijama afelpat de color marró i les sabates uns peücs amb estampats del shin chan o que aquella senyora al cap hi duu una reixa per tal preservar la permanent i per vestit una bata de dormir de color carn. Només cal que hi posem una mica d'imaginació i descobrirem una cara més humana i tendra de totes i tots els que cada dia comparteixen, ni que sigui per uns minuts, el sostre amb nosaltres.

El mateix cony de comèdia de sempre...

Senyors i senyores, això no es pot aguantar. Intentaré ser moderat i contenir la ràbia acomulada que es va incrementant dia rere dia vers aquesta companyia que, suposadament, ha de contribuïr al desenvolupament més sostenible del planeta tot substituïnt l'ús del vehicle privat, entre d'altres funcions que podria arribar a oferir als seus usaris en el cas que es tractés d'una empresa mínimament seriosa i competent. L'incident d'avui no és res més que la seqüela d'altres alteracions del servei ocorregudes en llocs i moments diferents, però al cap i a la fi, no ens enganyem, tots en tenim alguna per explicar. Tot ha transcorregut emb normalitat aquest matí, tot fins que ha aribat el moment fatídic. Ha arribat a les meves orelles un missatge descoratjador, que ha neutralitzat tots els meus sentits (més del que ho estàn de per si en aquelles hores del matí) en especial l'oïda. Una veu enllaunada, talment, com si hagués estat enregistrada en una antiga gramola en una època pretèrita en alguna llengua primitiva (després he adverit que es tractava de l'espanyol) ha arribat a les meves orelles. Si no hagués estat per la franja horària en la que ens trobavem, que atenuava totes les meves capacitats receptives, ja podria haver llegit alguna cosa entre línies en aquell missatge. En efecte, no hauria servit de res llevar-me a dos quarts de 6, fent-ho una hora més tard n'hauria dormit una de més i el que és més important, me n'hauria estalviat una de viatge. Doncs bé, veient que pintaven bastos, m'ha tocat aguantar, amb resignació.
Arribats en aquest punt potser comencen a sorgir les primeres preguntes, de les més fonamentals, com ara, quin és el motiu que ha portat a la companyia a privar de la normalitat del servei als seus usuaris, no n'espereu pas resposta. Podriem dir que és el seu modus operandi, i l'únic que s'hi pot fer com a usuari final és callar i obeïr.
Ei! però no us penseu que la cosa acaba aqui, que en el fons, per tocar-ne de calents a primera hora ens necessiten, s'estimen als que els hi compren els bitllets cada dematí. Han tingut el detall d'establir un servei d'autobusos esplèndid que seguia una freqüència de pas més aviat aleatoria i que cap a les últimes parades havia de deixar la gent al carrer perquè anava ple, bé, uns petits errors de planejament, res més! A més a més, tot això amenitzat per un conductor ben flamenc que ens ha obsequiat amb glòries d'ahir i d'avui de la música contemporània, algunes versions instrumentals (al més pur estil Sr.Mesclans, els que escoltin rac1 a les tardes ja sabran del que parlo) amb un ventall de generes no massa variat, si us soc sincer, predominava la castanyola i el rang rang de la guitarra, però l'anima de la festa era ell, la resta de gent no estava per hòsties tenint en compte que ja féiem una hora tard.
Durant aquell viatge he pensat en moltes coses i en moltes ocasions he proclamat als quatre vents l'ús del vehicle particular com a pràctica estàndard, prescindint totalment del tren, assumint-ne les conseqüències i pagant el combustible a preu d'or si feia falta, però ja se sap que en situacions com aquesta val més no fer massa cas de les reflexions que un fa. Tot i que ja començava a semblar la cançó de l'enfadós, tot d'un plegat he vist llum al final del túnel i al sortir-ne hem aparegut al preuat punt de destinació, això sí, les 3 hores de viatge no me les treu ningú.

Els NISQ, sempre apuntant ben amunt!

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

No ens deixem enredar

A qui no li han parlat alguna vegada d'un cosí d'un amic d'un familiar que va tenir experiències amb el "més enllà", mitjançant una ouija. En el cas que duem entre mans, o sigui, el meu , els resultats obtinguts van ser nuls. Potser és cert que hi ha complexes teories científiques que defensen que hi ha d'haver alguna cosa que amb el nostre nivell de desenvolupament som incapaços de percebre, però això no justifica que per aquests mons de déu volti tota aquesta patuleia que es dedica als tarots les ouijes les psicofonies i un llarg etcètera de falòrnies sense fonament. I quina gràcia que fan (!) quan et deixen anar aquells comentaris típics, com ara: "això és per que no hi havia cap persona prou sensitiva al grup" ai ells! la traducció directa de la frase (per que ens entenguem) seria: "no hi tenieu ningú que us mogués el got amb el dit". Així de clar, quan apareix el personatge suposadament "sensitiu" al grup sempre passen coses, que n'és de curiós.
El que és a mi ja no m'enredaràn més amb la historieta del got que es mou, la casa encantada o la nau extraterrestre que aterra en una esplanada a fer el picnic. Romanços tot plegat, ja us ho diré! La meva pregunta als "experts" seria: en els viatges al més enllà, fan controls d'alcoholèmia? Potser els hi pot servir d'excusa per a desmentir la meva teoria.

Gir del timó

Bé, vist que últimament no aporto massa novetats al log i finalitzades llargues hores de deliberació amb un servidor he pres la determinació d'intercalar fotografies amb o sense comentaris (a l'estil fotolog) i així donar una mica més de dinamisme a les cròniques del nano, o sigui jo. De moment encara hi ha log per temps...

Animant l'inanimat