Pluja

És curiós el canvi de conducta que experimenten alguns individus i que es pot observar qualsevol dia de pluja. Comencem pel principi, la pluja, no deixa de ser aigua que es precipita des d’un núvol de tempesta i que, per tant, en tant que aigua, no ocasiona cap altre fenomen en el nostre organisme que el de mullar-nos, si bé és comprensible que la sensació d’humitat a la roba és incòmoda, aquesta no es fa manifesta fins que no duem una bona estona sota una pluja lleugera. Així doncs, a què es deuen uns comportaments tant inusuals per a una persona sana de característiques socio-politico-econòmiques estàndards? els científics no es posen d’acord. Tot sembla apuntar, però, en una concepció errònia de la pluja com a tal. No és estrany, doncs, veure en un dia de pluja intermitent, gent parant el cotxe davant de la porta de casa envaïnt la vorera i entorpint el pas, per tal d’estalviar-se els 4 metres de turmentós camí que suposa aparcar a l’altra banda del carrer evidentment exposats a l’agressivitat del més maligne dels agents meteorològics. És cert que una gran part veiem la pluja com un fet espontani i necessari i gaudim veient un espectacle meteorològic com aquest però no seria la primera vegada que els anhels d’uns quants triomfarien per sobre de la majoria. És per això, que no descarto que algun dia arribi quelcom semblant a el paraigües mundial o una capel·lina global.

Un altre cas ben curiós és el de la persona que tot i deixar de ploure manté el paraigües obert. Els reconeixereu per la seva mirada buida, el seu caminar sincopat i un paraigües sobre la clepsa. Es fa difícil de precisar però segurament es tracta d’una persona hipersensible a la pluja, en el moment de màxima precipitació es veu pertorbada enormement pel colpeig percutor i agressiu de les gotes contra la lona del seu paraigües, tant pertorbada que si algun dia us creueu amb algun d’ells no hi aconseguireu establir cap mena de comunicació, es veuen submergits en el seu món i no responen a res, fins i tot quan sigui l’hora de disputar-vos una vorera estreta us veureu obligats a envair l’asfalt per tal de mantenir el vostre globus ocular dins de la seva pertinent conca. Tot apunta a que es tracta de persones que un cop acabada la pluja necessiten un temps prudencial per a sortir del seu estat catatònic i és llavors quan podem intervenir nosaltres fent-los aterrar de nou, al planeta terra. Així doncs, sempre que ens en trobem un, el primer que farem serà dirigir-nos cap a ell frontalment evitant les barnilles del paraigües i tot cridant a dos pams de l’orella “tens el cap més buit que els calçotets d’un eunuc!” atacarem sonorament amb una plantofada la zona del coll que queda sota l’orella amb la mà ben plana. Ell, després d’uns segons de desconcert tornarà en sí ens mirarà amb els ulls esbatanats i ens agrairà profundament que l'haguem ajudat tant desinteressadament.