Strangers in the (mitja)night

Va ser una bona nit, curta però intensa. Inexpert en aquell tradicional event nocturn, em vaig proposar de gaudir al màxim pensant ja, en el moment de fer valoracions i sospesar la possibilitat de tornar-hi en el cas que es repetís la mateixa situació d'enguany.
Tot va trascórrer amb normalitat, un parell de trobades amb vells (i no tan vells) amics, d'aquelles que serveixen per omplir-te d'energia i a veure-ho tot una mica més borrós.
El punt d'inflexió de la nit va coincidir amb la posada en escena de dos personatges de nacionalitat no Catalana i gènere femeni que manteníen certa relació de parentiu amb un de nosaltres. Amb la resta cap ni una. Així doncs, un cop arrencada la conversa entre parents, la part restant del grup va confeccionar una discreta valoració, empírica i personal, de les dues persones que acabaven d'irrompre en escena. Conformada una conclusió per la meva part (satisfactòria, no me n'amagaré) vaig dirigir la mirada cap a la part restant del grup observador que, aparentment, i a jutjar per la seva situació estratègica i la seva explícita mirada, estava encara processant la informació. En aquest punt és on realment vaig capficar-me. No sé si ho he d'atribuir a la meva extrema discreció o bé a la perfeccionadíssima tècnica del company observador en questió, però alhora d'intercanviar impresions me'n vaig adonar, sobretot, quan em va comentar que per a la confecció de la seva valoració va tenir en compte membres anatòmics, que jo des de la meva humil discreció, mai hagués pogut albirar.

Matrix i fascicles

Sembla que s'està convertint ja en costum que arribades certes èpoques, hi hagi un gran nombre d'empreses que es dediquin a bombardejar-nos amb propaganda. Fan ús de tots els mitjans de divulgació haguts i per haver, en efecte, estic fent referència a l'apassionant mont del fascicle.
I parlo de fascicle perquè no val la pena utilitzar el plural, al cap i a la fi, la gent que es deixa enredar per aquests anuncis lamentables acaba quedant-se a la primera entrega (rares vegades es va més enllà), no hi ajuden gens els enganys i les trampes que gasten.
El que realment és sorprenent i estaria bé que tots plegats ens n'adonéssim és que el mon del fascicle pateix alts i baixos al llarg de l'any, molta gent ho atribuirà simplement a la demanda, fluctuant, que hi ha al llarg de les quatre estacions, sense anar més enllà. Si realment hi parem atenció albirarem que aquests períodes de bombardejos massius no són aleatoris sinó que coincidèixen sempre en unes dates concretes, efectivament, la recta final del període vacacional. Tant li fa si és a l'estiu o després de nadal, els publicictes ténen comprovat que acabades les vacances, les persones tenim una necessitat de trobar alicients per a afrontar la monotonía del dia a dia. Podriem no donar-li importància, però si hi reflexionem. veurem que, de fet, allò de Matrix no queda tant lluny...

L'èxit de Bloody Role

Sembla que l'espera s'acaba, després que Nanofilms ens delectés amb la segona part de la mítica "Bloody Role", sembla que es questió de temps l'arribada a les nostres pantalles del que va ser l'orígen de la saga més coneguda per tots els nanos. La tasca ha estat llarga i penosa, ha calgut, ni més ni menys, que recuperar tot el material enregistrat en el format estàndard de l'època i reconvertir-lo a format digital perquè pugui arribar finalment a les nostres llars.
Aquesta segona entrega que constarà de la versió remasteritzada de la primera part, que porta per nom "Bloody Role" sembla que també anirà acompanyada de continguts extres i "making off's" tant de la primera part com de la seva seqüela "Bloody Role II: Dark Night". Diàlegs misteriosos, moviments de càmara trepidants o una banda sonora original molt encertada són els puntals sobre els que s'aguanta tot el cercle Bloody Role.

Actualment a casa nostra ja podem gaudir de la segona (i de moment última) part de la saga, 12 minuts a vessar d'acció i misteri situats en una nit de cap d'any. Precisament, aqui rau la genialitat dels directors, ja que realitat i ficció confueixen en un sol instant de temps.La màgia del film arriba fins a l'extrem que, realment, va ésser enregistrat una nit de cap d'any. Lluny de valorar aquest apunt com un simple fet anecdòtic s'ha de destacar el mèrit de la proesa, en una sola nit no hi ha lloc per als errors i s'ha de comptar amb la professionalitat de tots els tècnics i actors. A tall de comentari, dir només que aquest factor, no desmereix en absolut el resultat final.

Esperem, doncs, la nostra cita amb NanoFilms. Mentrestant, podem gaudir una vegada i una altra de "la germana gran" de la saga i la que fa gala d'un major potencial tècnic, potser sí que la primera part té un encant que li ha anat dipositant el pas dels anys, però podem estar convençuts que, de la mateixa manera que els bons vins, Bloody Role millora amb els anys.

Festa major sí, Pochville no!

Sembla que no només sóm uns quants els que ho pensem. Aquesta festa major ha servit per a consolidar un sentiment que semblava que prenia força mica en mica, una sensació que recorria els carrers de la nostra vila i que ha tingut la seva vàlvula d'escapament durant la festa per excelència de Sant Quintí, la nostra festa major. De què ha de servir sinó, a part de per a reafirmar la unió entre els vilatans, aquesta festa que ens pertany a tots i totes? sens dubte ha de ser un punt de trobada de sentiments crítics vers els qui no estàn fent una feina ben feta.
Dissabte, a plaça, ja varem poder comprobar que no era cosa d'uns quants i unes quantes massa exigents sinó que molta gent, que en altres situacions no n'hagués dit res, tret que fos en els seus cercles més familiars, aplaudia els versos que estrofa rera estrofa criticaven i deixaven en evidència la figura del nostre "molt honorable" alcalde. Van ser només uns instants sí, però aquells minuts de sinceritat i de crítica col·lectiva poden crear precedents i ajudar a consolidar aquesta sensació que recorre la vila de cap a cap, des del pujol fins al vilet, de la Soleia fins a Can Figueres, tots a l'uníson diem que NO a POCHVILLE!